Presentació de "Treballadors, sindicalistes i clandestins"



Text de la intervenció de Josep Terrassa

La Història ens ajuda a obrir els ulls i a entendre l’actualitat. A més d’assabentar-nos del que va passar ens convida a establir paral·lelismes entre aquella època i l’actual, a comparar l’actuació dels poderosos i dels que pateixen les conseqüències de les seves decisions.

Avui, amb tot això que ens plou, se’ns fa evident que la nostra democràcia just està embastada; el Rei, per exemple, cruix físicament i també per altres costats; el president del Govern té el deure de fer tot el contrari del que va prometre abans de les eleccions, i així successivament. Darrere les persones hi ha la política que desenvolupen i, en conseqüència, també té molt que desitjar: la nova llei d’educació no està pensada per a compartir un projecte de futur dissenyat des del consens social  sinó per augmentar el poder polític del partit que comanda; les reformes econòmiques han prioritzat la resolució dels problemes dels bancs i amnistiar els delictes dels poderosos; la cultura, la investigació i el pensament poc els importa.

La II República no va arribar gràcies a la força i a l’empenta dels republicans sinó al desprestigi de la Monarquia d’Alfons XIII i de les principals institucions, juntament amb la desfeta dels partits de dretes. Aquell desgovern afectà a tota la societat. Un exemple local; durant la Dictadura de Primo de Rivera s’iniciaren les obres de l’escola de s’Alzinar; el primer que va fer en Miquel Caldentey “Creu”, quan el febrer de 1930 accedí a la batlia, va ser aturar-les i desprestigiar l’anterior batle Pere Antoni Bauçà “Pilón”. Aquella manera de fer política l’anomenaven caciquisme.

A l’altre costat de la política local, enemistada amb els cacics, hi havia les turbes. Quin nom més lleig!. Ma mare llavors era una nina i conta que quan sentia dir que les turbes havien sortit al carrer es regirava. Els personatges del llibre que presentam pertanyien a dites turbes.

En David Ginard és doctor en Història, especialitzar en l’estudi del moviment obrer, la repressió política, les condicions de vida i les relacions de gènere durant la Guerra Civil i el franquisme; és autor d’una dotzena de llibres i exerceix de docent a l’ensenyament secundari i a la Universitat de les Illes Balears. Dirigeix, des de l’any 1996, la col·lecció “Quaderns d’Història Contemporània de les Balears”, editats per Documenta Balear. Quant als seus treballs vos puc dir que el consider un dels millors historiadors illencs actuals. En la seva obra no hi trobareu ni un bri de frivolitat, d’especulació malintencionada, d’insubstancialitat; treballa la documentació amb rigor i utilitza un llenguatge acurat per a ser més precís i encertat en el discurs. Els historiadors crítics amb el franquisme tenen una dèria, una fixació pel llenguatge perquè aquell règim, des del principi, distorsionà els fets i va malmetre les paraules fins a límits increïbles.

El llibre és un treball de camp; consta de 40 entrevistes a personatges que visqueren intensament la política entre els anys 1930-1950 i que feren costat al govern republicà. Cada entrevistat conta allò que va viure seguint un ordre cronològic. Al historiador li interessen les vivències, la informació més objectiva, dels entrevistats que després serà contrastada, revisada i corregida; amb tot el material recollit donarà la seva versió dels fets.

L’aportació gabellina consisteix en quatre entrevistes; realitzades el novembre de 1991 a Antoni Domínguez, Marcel·lí López i Serafí Nebot; dos anys abans havia tocat el torn a Joan Huertas, el meu estimat tio Joan.

Així com en Serafí Nebot i Antoni Dominguez eren membres del partit Socialista i gustosament integrats dins les turbes locals, en Marcellí i en Joan eren fills de carrabiners i pertanyien a un altre graó social.

En Marcel·lí va poder estudiar de mestre a Barcelona; això llavors era un privilegi i més si tenim en compte que aleshores dita ciutat era capdavantera en l’estudi i aplicació de noves tècniques pedagògiques. En Joan Huertas, per recomanació i voluntat del seu pare, tenia el projecte d’entrar dins la milícia i, per evitar sorpreses, vivia allunyat de la política. Un i altre tenien els pares republicans però, per motius diferents, abans de 1936 desconeixien la lluita política.

A més dels esmentats apareixen referències d’una vintena de personatges locals, tots ells defensors de la II República. La persona que, en el conjunt del llibre, surt anomenat més vegades, més que en Franco, és en Joan Albertí Moll, màxim dirigent del P.C.E a Mallorca entre els anys 1946 i 1948, quan la policia franquista va desfer l’organització de l’oposició.

La memòria de Joan Albertí mereix un reconeixement. En Marcel·lí López i altres entrevistats recorden que era un fanàtic amb el qual no es podia discutir i que perseguia una estratègia quasi militar seguint les ordres del partit. Una guerra ho tergiversa tot; personatges insignificants són aixecats a nivell de mite; en canvi altres, preparats intel·lectualment i amb condicions excel·lents pel lideratge, són llançats al fems. El cas de n’Albertí no s’entendria sense la Guerra Civil. Abans de 1936 era un pagès que dirigia les joventuts socialistes locals; tenia poca preparació intel·lectual perquè quasi no havia pogut anar a escola però demostrava interès i voluntat en tot allò que se li encomanava. Durant els anys de presó demostrà una gran entrega als companys de partit i generositat, virtuts de les quals no gaudeixen els fanàtics. En Joan va fondre el seu patrimoni i la salut per mantenir viu el caliu de la resistència al franquisme. Per assabentar-se de la duresa de la lluita clandestina i de les condicions de vida a les presons basta llegir les referències que surten en el llibre del camp de concentració de Formentera, on hi anaren a parar un grupet de gabellins, entre els quals hi havia n’Albertí.

Llegint el llibre vos fareu una idea de l’abast de la repressió i de la misèria d’una època que encara volen silenciar. Durant la Guerra Civil els franquistes destruïren els arxius dels partits i organitzacions que donaren suport a la II República. Durant la transició cap a la democràcia actual feren desaparèixer els arxius de Falange. Atendre al testimoni dels vençuts era un dels pocs camins que quedaven als historiadors per a recuperar la Memòria perduda.

Estic convençut que si no es poden superar tots els entrebancs per aclarir, fins allà on sigui possible, el que passà fa 80 anys, encara trobarem més dificultats per investigar l’actualitat i de com sortir d’aquesta difícil situació de degradació política, econòmica i social.