Argentins
Sigui com sigui, convé que prenguem en consideració la presència d’un nou successor de sant Pere, més quan, per primer cop a la Història, aquest prové de l’Amèrica llatina. Ens equivocaríem de dalt a baix si pensàssim que els fets de l’Església no ens afecten i que, per tant, podem prescindir-ne. Ultra els aspectes estrictament religiosos, els catòlics sovint constitueixen grups de poder i de pressió, amb capacitat d’influir en l’esfera social i econòmica de països sencers. No cal que us en posi exemples més o manco propers, perquè els tentacles mediàtics de la Conferència Episcopal Espanyola són prou coneguts com per haver-ne de donar més explicacions; tot i que aquests tentacles, em sembla, només són la part visible, i molt minsa, de tot el conglomerat eclesial en tant que poder fàctic. Per tant, convé parar esment, perquè, vulguem o no, l’elecció de Papa, amic lector, és cosa teva i meva, de tots i cadascun de nosaltres.
Però, allà on volia anar a parar, a banda de la constatació del poder de l’Església, ancestral a Europa i creixent exponencialment a Amèrica, és a un fet que no deixa de sorprendre’m, en cada elecció papal (i ja en duc cinc), i és el de la reacció de la majoria de feligresos, a vegades més pròpia de fans d’un grup musical que no de devots seguidors del seu pastor espiritual. En el cas del nou Papa Francesc encara m’ha resultat més sorprenent l’entusiasme dels milers de fidels arreplegats a la plaça del Vaticà, atenent que qui sortí al balcó com a nou cap visible de l’Església era un home que, segurament, la gran majoria no coneixia de res. Aleshores és quan no em queda més remei que atribuir tal reacció a la fe – aquesta capacitat immensa de creure allò que no es veu –, des de la confiança plena que l’Esperit Sant l’ha encertada. Els entusiastes seguidors esperaven un Papa i bé es veu que tant els era qui fos l’elegit i haurien reaccionat amb semblant exaltació davant qualsevol altre resultat de les votacions cardenalícies.
Al capdavall, crec que tot plegat respon a la necessitat que molts sentim de tenir algú que ens vagi obrint camí, davant, davant, i ens guiï enmig de la foscor. Els catòlics estan convençuts que pel camí que els marca el Papa – argentí, en aquest cas – assoliran una nova vida, un cel etern com a premi a la seva fidelitat. Uns altres, jo mateix, darrere, darrere un altre argentí, el petit déu Messi, ens conformam que aquest ens guiï a guanyar la Champions, un objectiu evidentment més modest que el dels acòlits del Papa Francesc. Messi, en tot cas, és un petit déu de carn i ossos, tangible i, per tant, més creïble, tot i que a vegades també faci coses increïbles.
La qüestió, en tot cas, és tenir a qui seguir, atenent que sovint no sabem quin camí prendre. I és que els polítics, els banquers, els mercats, el sistema, en definitiva, ens ho posen molt difícil.
Estam en mans (i peus) d’argentins.
