Dedicat a Antoni Domínguez

L’article està dedicat a la memòria del benvolgut veí del carrer de n’Esparreguera, Antoni Dominguez Fornés. En un principi havia de recollir una de les seves vivències, però successos d’aquestes darreres setmanes, com la cacera a terres estranyes  de l’inefable conseller Carlos Delgado o les eleccions catalanes, se m’han embolicat amb la idea original i ara m’és impossible exposar-vos-ho sense aquestes impureses.

Era l’estiu de l’any 1936. En Joan “Cent” vivia a Sa Pobla on tenia la família i les arrels; encara li mancaven dos o tres anys per fer el servei militar obligatori, fet que s’esdevenia en complir els 21 anys. El 18 de juliol es produïa el cop d’estat i, aleshores, l’espessa boira de la por s’escampà entre la població. De cada vegada la situació es feia més i més angoixant. A la dura declaració del ban de guerra s’hi afegiren  detencions i empresonaments, rumors malintencionats i amenaces. Els joves foren militaritzats o enquadrats dins milícies i destinats a la vigilància de la població, dels camins i de la costa. A la segona setmana d’agost aparegueren els primers cadàvers de republicans a les voreres de les carreteres; la bogeria ja feia estralls. Al mateix temps, hidroavions republicans amb base a Barcelona o a Maó sobrevolaven l’illa assabentant els mallorquins de les seves intencions: preparaven un desembarcament. Els militars, desconcertats, no encertaven a organitzar-se i prendre la iniciativa perquè els els mancaven armes, doblers i preparació.



Dia 11 d’agost, el tinent d’artilleria Antonio Montis Castelló emprenia l’organització de la Legió de Mallorca. En pocs dies reclutà un poc més d’un centenar de joves; en Joan “Cent” era un d’ells. El dissabte 15 d’agost farien la primera desfilada pels carrers de Palma. El diari de Falange, “Aquí estamos”, destacava l’esdeveniment: “Desfiló el Tercio, que se ha sabido apropiar, en tan pocos días, del estilo y marcialidad inconfundible de la Legión gloriosa”. Tenien el quarter a la plaça de braus de Palma.

La matinada del 16 d’agost, diumenge, els republicans desembarcaven a cala Anguila i ocupaven el Port de Manacor. Els legionaris, enquadrats en dues companyies a les ordres dels oficials José Perez Vengut i Gabriel Casas Llompart, foren enviats al front de Manacor. El diumenge següent tornaven a desfilar per Palma. Tot eren enhorabones i felicitacions, onejar de banderes i ritmes militars. Mentrestant els preparaven per a la guerra.

Aprofitant la foscor de la nit del 3 al 4 de setembre, els republicans reembarcaren i abandonaren l’illa. Aquell mateix matí començaren les tasques de reconeixement del que havia estat la zona ocupada per l’enemic. En Joan “Cent” formava part d’una d’aquelles patrulles a les ordres d’un oficial. La batuda donà el seu fruit; amagat entre uns arbusts trobaren un milicià que no havia pogut embarcar. Aquell home, atemorit, suplicà clemència, tenia dona i dos fills petits. L’oficial no s’ho pensà dues vegades; li disparà un tret al cap i, una vegada a terra, li tallà les orelles. Amb aquest botí tornaren a la base on el comandament esperava les novetats.

En Joan “Cent” quedà trasbalsat, desemparat enmig de tanta violència i odi. Ofuscat, emprengué el camí  cap a casa; necessitava el consol i la protecció dels pares. Quan arribà fou detingut i tancat a la presó de Manacor on, durant mesos, esperà un judici amb una sentència que el podria condemnar a la pena de mort. A la presó, envoltat d’un milenar de reclusos, féu amistat amb Antoni Dominguez, al qual explicà la seva desventura.





Des d’un principi m’intrigà aquesta colpidora història; per això, durant mesos, he anat recopilant informació sobre el protagonista, la legió i el context bèl·lic dins el qual es desenvoluparen els fets.

En Joan “Cent” no fou l’únic desertor del front de Manacor;  crec haver-ho identificat gràcies a una nota en el diari “El Día” publicada el 16 de juny de 1937. Diu així: El dia 16, en el Salón de Actos del Ayuntamiento de Manacor, a las 16’30 horas, se celebrarà Consejo de Guerra ordinario contra el exlegionario de la disuelta Legión de Mallorca Juan Crespí Serra, por el delito de deserción al frente del enemigo”. Desconec el sumari del consell de guerra; però, coneixent la versió del protagonista, està clar que el jutge militar instructor del cas tergiversà els fets perquè quan en Joan abandonà la disciplina militar ja no hi havia enemic ni front de guerra. La deserció davant l’enemic, segons el codi de justícia militar, està castigada amb la pena de mort.

Un fet semblant al de Joan “Cent” és el d’Antoni Pou Muntaner (El Día, 27 de maig de 1937), el qual també fou un desertor del front de Manacor por haberse apoderado de él un miedo superior a sus fuerzas, marchándose a casa; incorporándose de nuevo al ser requerido. El fiscal solicita 30 años de reclusión.

En Joan Crespí Serra no consta en el llistat de víctimes de la repressió franquista del Diccionari Vermell de Llorenç Capellà. Per la qual cosa cal suposar que seria condemnat a 30 anys de reclusió i que, en successives reduccions de pena, recuperaria la llibertat després d’uns sis anys de condemna. Així i tot, el vertader càstig serien els persistents malsons de la guerra que patiria durant la resta de la seva vida; com li passava a Antoni Dominguez.

La Legió o Terç de Mallorca, després de la seva actuació al Port de Manacor, fou enviada a Eivissa, que aleshores estava en poder dels republicans. El 25 d’octubre tornaren a Mallorca i, tres dies després, fou dissolta pel comandant militar de Balears, Trinidad Benjumeda del Rey. La Legió ja havia fet la seva feina i, per  altre costat, no feia més que crear problemes de protagonisme i rivalitat entre els comandaments. Segons una referència de Josep Massot i Muntaner, (Els escriptors i la Guerra Civil a les Illes Balears, edicions Abadia de Montserrat, pag 175), els oficials enquadrats dins la Legió de Mallorca tenien experiència de la Legió de debò, és a dir, d’aquella que havia estat creada al Marroc i dirigida per Franco.

Els militars revoltats el juliol de 1936 planejaren el conflicte com una guerra d’extermini de l’enemic. Quan la retirada dels republicans del Port de Manacor es feren un bon nombre de presoners i tots foren executats, com ho havien estat els qui havien anat caient abans a les mans dels “nacionals”. (Josep Massot i Muntaner. El primer franquisme a Mallorca, pàgina 51). Per tant, l’oficial que dirigí la patrulla de reconeixement no tengué cap dubte del que havia de fer amb el presoner, i complí les ordres.

Les forces africanes, comandades pel tinent coronel Yagüe, que ocuparen Badajoz el 14 d’agost d’aquell any, també executaren els presoners, uns quatre mil, a la plaça de braus de la ciutat. El mateix  Yagüe reconegué que no feia més que complir les ordres de Franco.

Queda per explicar la brutalitat de mutilar les víctimes. A principis del segle XX,  l’exèrcit espanyol intentà dominar una part del Marroc. En Franco hi fou destinat; l’any 1922, a Madrid, publicava el seu llibre de memòries Diario de una bandera; i a la pàgina 129 descriu com, en una ocasió, el seu corneta, un adolescent, tallà l’orella a un presoner. Més endavant, pàgina 177, explica com, a les seves ordres, dotze legionaris, després d’atacar els insurrectes, tornaren amb els caps dels enemics clavats a les puntes de les baionetes com si fossin trofeus.

Llavors el Marroc era un país per fer, amb nombroses tribus que entraven constantment en conflicte i aplicaven unes lleis sanguinàries. Segons Gabriel Cardona, (!909. Conflicto en el Rif. La aventura de la historia, nº 133, novembre 2009. Les fotografies d’aquest article també pertanyen a aquest treball), la guerra del Rif (1912-1927) serví d’aprenentatge a aquella generació de militars africanistes que, el 1909, encara estudiaven a l’acadèmia militar o eren tinents novells.

Durant la guerra del Rif, aquells comportaments tribals foren criticats i ridiculitzats per la premsa espanyola; d’aquesta forma, en certa manera, venien a justificar la intervenció espanyola. Quan esclatà la nostra Guerra Civil, les tropes africanes, i altres, aplicaren aquells procediments a la població espanyola, cosa que escandalitzà els republicans i  les nacions europees. A Badajoz, durant els fets esmentats, hi hagué violacions i castracions (Alberto Reig Tapia. Franco, el césar superlativo. Ed. Tecnos, pàgina 217). A Mallorca, segons Miquel Gayà,(Històries i memòries, pàgina 126), que participà en els enfrontaments del Port de Manacor, explica que el 3 de desembre, els legionaris es llançaren a l’assalt del puig de Son Corb, seguits per centenars d’homes d’infanteria i falangistes, i tornaren embriagats d’alegria i triomf. N’hi havia que duien un collar amb orelles passades per un fil.

El meu embolic mental s’ha produït quan he comparat aquell context històric amb l’actual. La por s’ha convertit en arma política, fet totalment reprovable i que desacredita, al meu entendre, tots aquells que l’escampen. La brutalitat dels desnonaments, amb suïcidis. La mentida destinada a enfonsar l’adversari polític és difosa i maliciosament manipulada des del Govern Central i altres instàncies, com hem comprovat durant les eleccions catalanes. La por i l’angoixa fan estralls dins les persones, com li passà a Joan “Cent”; per això, intentar resoldre un problema amb amenaces i mentides em sembla la pitjor estratègia política.

No puc acceptar que castrar un animal i posar-se els senyals per capell sigui un simple fet iniciàtic dels caçadors de gran volada; darrere aquest fet hi ha una cultura que el justifica i li dóna sentit. El pare de Carlos Delgado era  militar i, per edat, havia de conèixer la cultura dels militars africanistes. En Franco, personatge en el qual s’emmirallaven molts militars, també era caçador i amb poques manies. Segons la nostra cultura, dominar la naturalesa i demostrar poder i força no es pot fer menystenint l’enemic, encara que aquest sigui un animal i el caçador un representant de la ciutadania.

La Pau s’ha de treballar. El meu desig és que, malgrat les dificultats de tot tipus, no ens oblidem de traçar nous camins per a tots, si els vells ja no ens serveixen, i en Pau.

Josep Terrassa Flaquer

Fotografies:

1.-Antoni Dominguez

2.- Caricatura per desprestigiar els marroquins. Anys després, els soldats marroquins de l’exèrcit revoltat foren el paradigma de l’honor i la disciplina.

3.-Caricatura de Muley Hafid, Sultà de Marroc. Publicada a Blanco i Negro, agost de 1909.

4.- El Rogui, enemic del Sultà, transportat dins una gàbia cap a Fez.

5.- Visió francesa del conflicte en el Rif. Publicada a Le Petit Journal, 5 d’agost de 1909.