Davant aquest llibre he sentit sentiments contradictoris. Ha estat com si escoltàs un disc de vinil amb una cara A i una cara B, diferents una de l’altra. I és que sempre m’he sentit, o havia cregut sentir-me, identificat amb la contracultura i la lectura d’aquest llibre m’ha confirmat aquesta identificació, però, també, m’ha creat unes ombres que no sé molt bé com explicar.
A la cara A potser hi posaria tot allò que m’ha agradat i és, sobretot, que ofereix una visió panoràmica de tots (tots?) els moviments contraculturals que han empès la humanitat cap endavant.
A la cara B s’hi podria posar el més xerec, i per mi això és que dóna massa pes a la cultura anglosaxona i als moviments contraculturals generats pels “joves” i “estudiants” de la segona meitat del segle XX. I jo, sincerament, vist el que s’ha vist, no crec que n’hi hagués per tant… Arribaren les vacances d’estiu, i… adéu, molt bones!!!
Ara bé, sorprén veure alguns personatges o moviments o, fins i tot, religions, ficades amb calçador dins el món de la contracultura. Per exemple, sorprén veure els pares de la pàtria nordamericana; Jefferson al costat de Paine.Però també és cert que l’autor ens avisa de bell començament: “la contracultura és, per definició, la punta de llança vanguardista; però és també una forma de tradició, la tradició de rompre amb la tradició”, diu.
Així, es clar, no ens ha de sorprendre que consideri tota la religió jueva com a contracultural, amb Abraham al front. És perquè va rompre amb la tradició politeista? Sí, i va encetar una nova tradició monoteista que, amb les tres religions del llibre, s’ha cobert de glòria aquests darrers segles de saquejos i matances.
Però és vera que Ginsberg era jueu i Kerouac no ho era; que Ginsberg va ser fidel fins al final als valors contraculturals i Kerouac no, però això què demostra? Ara ja sé que exager, però em costa imaginar els professionals del sionisme com la histriònica Pilar Rahola o el mercenari Miquel Segura com a contraculturals, què voleu que vos digui!
Bé, bromes a part, podem admetre, per tant, que la contracultura és tot allò que ha evitat l’anquilosament de la societat, tot allò que l’ha sacsejada per tal que segueixi avançant i que el seu objectiu és, com diu Timothy Leary al pròleg, el poder de les idees, de les imatges i de l’expressió artístia, no l’adquisició del poder polític personal, encara que alguns, per sort o per desgràcia ho hagin fet i ho facin encara.
Finalment, però, crec que la idea principal que aporta el llibre és la seva defensa de la visió prometeica de la contracultura. Prometeu, ja ho sabeu, va robar el foc als déus per donar-lo als homus, i aquest fet l’ha convertit en l’heroi de tots els contraculturals de tot el món i de tots els temps. Perquè, supòs que vos queda clar, el que s’amaga darrera és el fet més democràtic i més democratitzador que poguem imaginar. Ningú no ha de tenir l’exclusiva de res, ni tan sols els déus o els que es creuen déus.
Hi ha hagut molts Prometeus al llarg de la història, que han robat el foc als poderosos i l’han escampat per tot arreu per tal que tothom pugui escalfar-se, que han maldat per tal d’aconseguir la igualtat d’oportunitats, que s’han jugat la vida per tal que un homu sigui un homu i una dona sigui una dona, que no s’han conformat quan se’ls ha dit que ja no podien fer res més que aturar-se, que havien arribat al cim, perquè sabien que no hi havia cim o que, en tot cas, ni hi havien arribat ni hi arribarien mai i, per tant, no podien aturar-se a contemplar el paisatge desolat que els venien per paradís.
I ara, ara mateix, hi ha una lluita titànica de Prometeu contra els déus que volen controlar el foc de la tecnologia. Perquè, com sempre, Prometeu vol que el foc –és a dir, la tecnologia– sigui de tots i no sigui només un negoci d’uns quants, que guanyen no només diners, sinó Poder sobre els altres, sobre tots els humans.
Així que quan vegeu un pirata informàtic, un hacker, heu de pensar que estau davant Prometeu, que roba el foc als poderosos i als quasi-déus per tal que tots poguem compartir-lo; quan sentigueu parlar de Richard Stallman, de Linux o de GNU, no heu de dubtar que vos trobau davant Prometeu i que un dia o l’altre vos arribarà el foc a través d’ells.
Bibliotecari del Golea
desembre 2007
Ken Goffman: Counterculture Through the Ages. New York: Villard, 2004.
