Els sistemes de comunicació actuals ens permeten veure que n’hi ha d’altres, que podem anomenar sistemes de descomunicació.

No són d’incomunicació, ni d’aïllament, no. Són mecanismes orientats a crear un tipus d’informació que va buidant de contingut tot tipus de missatges, fins arribar al punt extrem, quan el receptor accepta, per voluntat pròpia convenientment orientada (és a dir, manipulada), l’entrada en el grup social de submissió total a la fe del grup (partits polítics, canals de tele, associacions, religions...)

 

El procediment, que no és nou ni jo en sóc cap descobridor, és molt senzill. El primer que s’ha de fer és crear un status de domini entre emissor i receptor, basat en elements que el receptor pugui acceptar, com podria ser el fet que aquest darrer no té estudis mentre el currículum de l’emissor és extens (n’hi ha d’altres més violents, com els de la inquisició, i alguns de molt subtils, com les imposicions educatives, sense saber-les argumentar, d’alguns pares als seus fills). A continuació s’emeten missatges en diferents graus: els primers, que es puguin comprendre i acceptar; més endavant podem complicar la informació, deixant que una part de la informació es pugui comprendre, però que sigui cada vegada més difícil. La llunyania comunicativa entre l’emissor i el receptor, provocada pel desnivell de coneixement, afegint mecanismes paral·lels (càtedres, premis, càrrecs importants... habitualment elements de gran acceptació i “enveja” social), genera en el receptor certa por a dubtar d’aquella informació que ens envien. La presència de veïns, amics o coneguts que atorguin importància a l’emissor i als seus missatges, per molt que ningú els entengui, aprofundeix la por d’aquell primer receptor de qui en parlàvem a l’inici, que no gosa discutir ni posar en dubte ni fer públic que no ha entès res de res (com a classe, quan ens perdíem a mitja lliçó i no ens atrevíem a preguntar per no ser descoberts que estàvem somiant truites). D’aquí a la total submissió informativa hi ha escasses fraccions de mil·límetre.

Actualment, qui vulgui ser una mica crític pot llegir exemples a centenars. Cada dia assistim a acusacions de corrupció arreu. Al mateix temps que alguns fan rodes de premsa per al·legar la seva innocència, altres individus afins llencen més defenses per als seus col·legues. I aquí hem de presentar els conceptes que donen títol al text: paraules plenes són totes les paraules que es poden utilitzar per donar sentit i coherència a un missatge. Paraules buides poden ser les mateixes, però utilitzades de manera que perden tot sentit quan l’emissor ja ha posat en dubte la seva pròpia credibilitat amb accions anteriors ja condemnades. Si lliguem aquesta definició als missatges orientats a crear descomunicació, podríem identificar, o si més no imaginar, la possibilitat que algú estigui jugant amb la bona fe de la gent.

Una persona pública, acusada i condemnada per corrupció, ha de tenir la mateixa credibilitat que una altra que no ho estigui? Aquest és un dubte existencial que no sé resoldre, doncs afecta termes de Justícia Social, en majúscules, molt per damunt de qualsevol individu particular. Però faig un símil de carrer: si un conegut m’ha mentit, quin motiu tinc per creure’l un altre dia? La pena (jurídicament parlant) a la mentida entre coneguts passa per demostrar que no has tornat a mentir. I això pot durar un temps que pot ser de relació trencada. En canvi, a persones amb càrrec públic acusades de corrupció se les deixa seguir llençant missatges en els mitjans de comunicació, fins i tot quan tracten de crear missatges orientats a desmentir casos anteriors ja condemnats. Per quin motiu es permet? A qui interessa?

Les paraules buides tenen molt de pes en el sector dels submisos a determinats estaments de poder. Antigament, qualsevol persona en càrrec públic sospitosa de dur a les espatlles una malifeta abandonava el càrrec per respecte i per tractar de demostrar la seva pròpia innocència. Avui dia pràcticament no ho fa ningú. S’ha perdut el respecte, la decència, la capacitat crítica. S’ha guanyat por a dir el que penses amb respecte, por a dialogar, por que ens critiquin, por a estar equivocats i que ens ho demostrin. Por a rectificar, por a fer el ridícul. Por a demanar sinceres disculpes quan un s’equivoca. Por a demanar ajuda quan no se sap fer alguna cosa. Per què? Quan sortirem de l’armari, com a societat valenta, per a construir una alternativa de futur sòlida i coherent? Quan perdrem la por de dir les coses bones del veí, i a acceptar les dolentes pròpies? Quan perdrem la por de cercar ajuda i treballar amb altres que saben més que nosaltres? Quan deixarem de ser individus aïllats per la por i formarem una societat per compartir? No seran els estaments de poder els qui potenciaran això, no.

Mentre la por segueixi omplint carrers i paraules, els missatges s’aniran buidant de contingut. I d’aquesta manera, podem deixar alguna cosa bona a les futures generacions?