" L’esforç de llegir una bona lectura, un text ben escrit, és com un adhesiu que fixa l’aprenentatge, per capes, a l’estructura del coneixement de cada persona."










Qui més qui menys te amics escampats pel món. Jo en tenia un d’aquells amb parla ben tancada de la Costa Brava i expressions curioses. Bé, els bons amics només es perden del tot quan se’n van a un altre barri definitivament i, que jo sàpiga, aquest meu amic encara deu córrer donant guerra, encara que fa temps que no ens veiem.  Podem dir, doncs, que encara tinc aquest meu amic però que fa temps que no hem parlat.

Aquesta persona a qui faig referència és un tipus curiós. Amb la vida pràctica i econòmicament solucionada, el veies pel carrer i, si la teva bondat et despistava, li hauries donat cinquanta cèntims o un euro. La cuirassa social només se la treia, en l’època quan jo el tractava més sovint, els dies que li interessava a ell; la resta del temps, se li en fotia si les sabates eren del mateix color o si no tenien soles, si els pantalons feien forats als genolls o si la melena semblava una mata d’espart per fregar fusta. En certa manera, qualsevol podria dir que aquesta cuirassa era un punt snob. Si ho era o no, tant me fa, doncs el valor de fons que m’interessava era un altre: una capacitat crítica infinita basada en una cultura llarga, i uns objectius vitals ben clars que mai amagava. Uns bons principis per consolidar una amistat ferma independentment del temps que restéssim sense comunicar-nos. De fet, havíem passat moltes hores junts, navegant sense dir-nos ni ase ni bèstia, silencis d’aquells que generen lligams indestructibles.

Enyoro aquells silencis. Eren silencis de calma, de tranquil·litat i de respecte. L’horitzó blau, algunes vegades carregats d’escuma i tempestes de vent que ennegrien el panorama; altres, de calma i mar plana. Però sempre eren silencis de respecte, de confiança, d’amistat, de saber que tenies un parell de mans a punt. Per molt que un fes guàrdia mentre l’altre dormia, la màquina funcionava. Aquesta sensació també la vaig compartir moltes vegades amb altres amics i en altres entorns, com a les muntanyes del Pirineu.

Ara respirem uns silencis deferents. Durant les calmes, ja no sé per quina cantonada em sortirà aquell missatge d’intranquil·litat, de desesperació, de violència o d’opressió. Els termes de la comunicació han superat amb escreix unes expectatives que, dècades enrere, ni podíem imaginar. I amb aquests impressionants avenços s’han desenvolupat els més alts nivells de la misèria humana. L’alfabetització al nostre voltant és relativament alta si la comparem amb pobles del tercer, quart,... setè o vuitè món. No obstant, tot i saber llegir, perdem de vista la profunditat del missatge, el valor de la reflexió, la capacitat per ser crítics, fins i tot amb nosaltres mateixos. Les tempestes verbals ens empenyen i ens fan anar més ràpids de la velocitat que som capaços  de controlar, cap a enigmàtics paradisos  que, cada vegada tinc més clar, no existeixen més que en l’actual imaginari col·lectiu, és a dir, les imatges de la tele.

Un meu amic, no sé quin, si el de Girona o un altre, insistia que les imatges filmades ocuparien els principis bàsics del coneixement de cada persona;  que, com tot, hauríem d’administrar amb ma de ferro, personal i individualment, la dosi d’imatges per no perdre de vista el silenci de les paraules, aquell silenci que ens fa veure, exactament, la forma, la mida, el significat de les lletres endreçades a cada sentència que llegiríem.

Em va costar d’entendre, però entre silenci i silenci de maniobra m’ho acabà d’explicar. L’esforç de llegir una bona lectura, un text ben escrit, és com un adhesiu que fixa l’aprenentatge, per capes, a l’estructura del coneixement de cada persona. Cadascú fa, en llegir, un esforç particular i individual, per crear unes imatges pròpies i captar el significat de la lectura. D’altra banda, les ràpides imatges visuals de les filmacions (amb les excepcions corresponents) es van dipositant igualment com capes damunt el nostre coneixement. La diferència és l’adhesiu, és a dir, l’esforç per retenir la informació. L’adhesiu emprat per entendre i retenir la informació llegida és molt més fort i resistent a les inclemències del temps que el que s’utilitza per a les escenes simples dels programes televisats. Un altre adhesiu, encara més fort que el de la lectura, és el del llenguatge musical. En el cas de la música, els qui dominen la capacitat de llegir i entendre una partitura per, en breus fraccions de segon, transmetre aquella informació a la musculatura del cos destinada a fer sonar un instrument, aquestes persones probablement tinguin una gran capacitat per memoritzar la informació dels texts que els correspon per a la seva edat, és a dir, els texts que puguin entendre.

Avui dia la música que sona en els missatges de la comunicació social toca a morts. Els mitjans de comunicació de masses generen esqueles de difunts cada dia, carregant-se a un o a un altre. Els grups de poder dicten sentències de mort per a tot aquell qui no combrega amb les seves òsties, en el sentit violent i tret de context de la paraula. I els altres guardem silencis sepulcrals, esperant que la nit ompli de negra foscor els nostres propis buits comunicatius, i que el funeral no sigui el nostre.

Al silenci d’avui, no obstant, també trobem elements dissonants. Persones i grups que es resisteixen a fer sonar la mateixa música institucionalitzada, elements subversius que, conservant criteris sòlids de construcció humanista, canten, ballen i fan música d’altres temps, sonates i serenates destinades a la cohesió de veïns, i a donar força a amics i companys abandonats a l’atzar.

És com el cant de les sirenes cridant els mariners cap a l’horitzó. Si burxem al rebost dels nostres records, si obrim les orelles allà d’on provenen missatges ferms i constructius, trobarem bons amics, els de tota la vida i molts d’altres amb qui fer bona pinya. Contactar-los només és qüestió d’identificar els silencis correctes.

Biel Mir