EL MÓN DE MARINA
La comicitat del monòleg que presentà Marina Lorenzo, dia 8 de juny, en el teatre de Capdepera té aquest rerefons tràgic, però la interpretació de la jove actriu va ser de to humorístic, de vegades controvertit, però que a ningú no va deixar indiferent.
La paraula monòleg està formada pels termes grecs “mono”, que significa “un” i “logos”, paraula o símbol gràfic que la representa. Els grecs són reconeguts com els pares de la tragèdia. La comicitat del monòleg que presentà Marina Lorenzo, dia 8 de juny en el teatre de Capdepera té aquest rerefons tràgic, però la interpretació de la jove actriu va ser de to humorístic, de vegades controvertit, però que a ningú no va deixar indiferent.
El teatre comercial, darrerament, s'ens ha presentat en un format breu, com el que representen els actors del “Club de la Comèdia”, que vol competir amb la realitat actual, amb els problemes quotidians que ens envolten mitjançant l'acudit que fa despertar una ganyota agredolça en l'espectador, qui es veu identificat en una realitat explicada en to sarcàstic; l'espectacle denúncia una realitat social en què hom es pot veure reflectit. La presentació i el contingut de l'espectacle, el podem incloure dins aquests paràmetres: mentre la música sona, un grup de ballarins acompanya a l'intèrpret fins a l'escenari, on l'espera l'únic atretzzo d'una tabulet de bar, una taula, unes notes i una botella d'aigua. L'inici ens recorda el registre dels “shows” televisius americans, que de mica en mica, i com ha sabut, el nostre poble ha anat assimilant.
La interpretació de Marina es caracteritzà per una magnífica dicció del text en llengua castellana; quant al seu contingut, reflectia la lluita de sexes, duita fins a la crítica sobre el repartiment de tasques o fins a l'excés de vanitat que representa adesiara el sexe masculí en les relacions de parella, que va fer empegueir a més d'un espectador. Un altra tema fou el surrealisme, mitjançant un procés d'estranyament, més propi de l'escola rusa: “-Qué és una naranja?” ens demanava la monologuista, en un intent d'abstracció, en un joc de paraules basat en la polisèmia entre la fruita i el seu color. Tot molt bén aconseguit. Altres jocs de paraules com la paronomasia també hi són presents, com en l'oració extreta del personatge cinematogràfic espanyol Santiago Segura, no amb certa ironia: “-La culpa es de los padres que las visten como frutas”. Alguns acudits eren gairebé escatològics, com el que ens feia reflexionar sobre la brutícia que deixam en el got dels raspalls, entre les dents, o la suor atigrada i les flatulències que ja no ens molestem a dissimular, quan la relació amorosa ha arribat a la quotidianitat de la tediosa confiança. També desctaca l'espai que dedica a la família, en concret a l'homenatge a la seva mare, que li serveix com a exemple per tractar temes com el conflicte generacional, el pas del temps o la mirada tendra cap a aquells que ens han ajudat a créixer.
El mèrit del discurs radica en què és d'elaboració propia, tal vegada, en aquest sentit, mancava una mica de solidesa argumental, així com arribaven a ser massa les vegades que l'actriu feia les corresponents anades i vengudes cap a la tauleta, per anar a beure aigua.
En definitiva, aquesta “opera prima” de Marina Lorenzo, ha resultat un experiment satisfactori, no exent d'una habilitat innata de la deïdora, que segurament madurarà amb el pas del temps. El jove públic, d'allò més entregat, es va mostrar satisfet amb aquest tipus de representació, i va saber valorar la qualitat d'aquest espectacle, esperem que críticament.
Joan Cabalgante Guasp
