Les excavacions i les seves troballes, a banda de vestigis ceràmics, monetaris, etc., han evidenciat, en l’utillatge recuperat, una cultura bèl·lica que ens permet reconstruir tota una estructura de defensa dels poblats entorn d’una arma tan primigènia com la fona, com a element vertebrador d’aquesta protecció.
Un moviment tan primitiu i espontani com ajupir-se i agafar una pedra tot per llançar-la es transformà, en la cultura talaiòtica, en un sistema de defensa i de caça únic, sobretot per l’efecte sorpresa que deixava bocabadats els enemics; i aquesta eina sorprenent s’ha convertit en un símbol cultural de la nostra identitat com a baleàrics.
Una tosca trunyella de lli, crin, espart o fins i tot de budells de bístia, que s’eixampla a la meitat de la seva extensió longitudinal formant una espècie de bosseta per contenir el projectil, impulsat per la força centrífuga i amollat bruscament per un dels dos extrems, convertí els baleàrics en experts foners, ja que a simple vista sembla fàcil executar-ne el tir, emperò en realitat demana d’una tècnica acurada i exquisida.
Fossin qui fossin els inventors de la fona, per què no els fenicis a Orient i els baleàrics a Occident, de ben segur que els nostres avantpassats foren els més destres i els qui guanyaren més fama en l’art de llançar-hi. Fins i tot podríem parlar de foners professionals, antigament anomenats gimnnetes pels grecs, que participaren en les guerres entre grecs i púnics, organitzats per les tropes cartagineses, i convertits així en consagrats milicians de l’antiguitat.
No debades, el mot balears en llengua púnica significa «mestre de llançament», en referència a aquelles illes en què els seus nadius eren experts tiradors de fona. I així anomenaven els nadius i els romans a aquelles illes perdudes en el mediterrani.
Per tant, les nostres illes són i signifiquen «les illes dels foners», altrament anomenades Gimnèsies pels grecs, perquè els illencs, per als grecs, eren Ginmetes, que és així com anomenaven als soldats d’infanteria, i els foners pertanyien a aquests soldats, anomenats així perquè sortien a lluitar nus (en llengua grega despullats és gimnetes).
De fet, a l’illa d’Eivissa l’anomenaren Pitiüsa, que vol dir “illa dels pins”, perquè allà no hi havia gimnetes.
Els foners balears foren elogiats dins tota la Mediterrània; eren uns guerrers més eficients que els arquers, ja que aconseguien tirar més lluny i amb més punteria. Les seves pedres travessaven cascs i escuts. Podien llançar projectils de mig quilo i a vegades n’hi posaven dos de cop dins la fona. La força i la punteria dels balears era superior a la dels perses, famosos per la seva destresa.
El conquistador romà, Cecili Metel, per poder atracar les seves embarcacions a les illes va haver “d’inventar” la nau cuirassada posant-hi grans peces de cuiro a la línia de flotació de les seves naus, ja que els balears amb les seves fones hi llançaven grans projectils, hi obrien forats i les enfonsaven.
Els foners balears participaren, com a mercenaris, en les guerres púniques a favor dels cartaginesos, travessaren els Alps juntament amb les tropes d’Aníbal, i després lluitaren amb els romans. Juli César els emprà a la guerra contra els gals.
Per tot això, no hem de deixar perdre els vestigis i l’origen toponímic que caracteritza les nostres illes i, per tant, que forma part del nostre tarannà primigeni com a nadius balears.
I fins als nostres dies, doncs, aquest art de la fona hauria de ser adquirit per tots, per a no oblidar-lo, i per què no ensenyar-lo com a esport propi i intrínsec de la nostra identitat balear entre les activitats d’educació física que s’imparteixen a les escoles, per exemple?
Amb aquesta inquietud per conservar “l’art foner”, no fa gaire més de vint anys que un grup de “gimnetes o balears” decidiren no menysprear la tradició històrica i cultural dels foners i fundaren la Federació Balear de Tir de Fona, única en el món i per la qual s’hi han interessat altres pobladors d’arreu del món. Si en voleu més informació accediu a la pàgina web http://www.foners.com.
Fóra una pena perdre la destresa d’aquest “esport de cultura popular”, com a element primitiu de les nostres arrels que ens identifiquen com a balears a les Illes Balears, com a gimnetes a l’illa Gimnèsies, com a pobladors autòctons d’aquestes illes nostres, de les illes dels foners.
Antoni Genovart
