Això era una vegada, que hi havia dos cérvols pobres, molt pobres.

Sobrevivien, l’un de l'almoina i l’altre de la ferralla. Havien descobert l'amistat.

Un dia van trobar un altre cérvol pobre i solitari i el van convidar a aplegar-se amb ells. Havien descobert la fraternitat.

I així s’hi van anar sumant un altre, i un altre, i un altre, cada un amb la seva diversa ocupació. Havien descobert la solidaritat.

Un dia van celebrar una festa amb els seus pobres mitjans. Havien descobert l'alegria.  

Feien plans, quasi sempre utòpics, però havien descobert la il·lusió.

Anaven on volien, sense horaris ni caps, preparant-se per gaudir del sol i de les estrelles quan els assemblava. Havien descobert la llibertat.

Dormien quasi tots al ras: alguns en un cérvolalberg i, pocs, els més afortunats, en una cérvolspensió. Cada dia la tristesa de la soledat els anava abandonant i els envaïa una pau que els omplia de goig. Havien descobert la felicitat.

Per què -es van preguntar- ara que tenim aquest sac ple de valors preciosos no anem a oferir-lo a la societat?

Sembla que els en falta algun, o tots. I així ho van fer, però la societat els va humiliar, els va insultar i els va expulsar.

Ells, feliços, van tornar a passar la nit als seus cérvolbancs del parc i als seus cérvolcaixers automàtics. L'endemà al matí van trobar que la societat estava arrasada i destrossada per l'egoisme, l'enveja, l’avarícia i el materialisme.

La Borsa de Valors econòmics s'havia desplomat i la borsa de valors morals havia demanat asil en algun llimb remot. Aleshores, la societat va acudir a exigir als cérvols els seus preciosos valors. I els cérvols els van cantar: “Si no saps com sortir i la vida et fa miques, el nostre consell has de sentir: fes-te pobre i seràs ric!”.