El primer de maig de 1924 s’inaugurà l’escola del Pòsit de Pescadors de Cala Rajada, que presidien ENRIC MERCANT i  ANTONI FLAQUER  La jornada festiva per a la gent marinera fou la més destacada de totes les de l’any. Banderes i pins adornaven el carrers del port. Autoritats i  Banda de Música de Capdepera  acompanyaven els  nins escolars. 


Membres del pósit  -comfrafia- de pescadors de Cala Rajada

   
       Els confrares del Pòsit, amb el seu fundador  JOAN SERRA, Comandant  de Marina, fruïren de la seva representativitat com a impulsors de la iniciativa. A instàncies del segon batle, BARTOMEU MOLL, i del jutge, ANTONI VAQUER,  a més del torrer del far del Cap de Pera, RAMON ROCA, el comandant Serra va efectuar, des de la balconada de l’edifici de FRANCESC CASTELLET  -- el de l’alta palmera, ja desapareguda -- un llarg discurs enaltint la professió marinera, com himne eloqüent als beneficis que es deriven d’aquesta professió, descrivint en viu els perills de la vida de la mar. Paraules que arrabassaren més d’una llàgrima als pescadors allí congregats. El mestre del Pòsit, ANTONI MASSOT, explicà els avantatges de la instrucció i assenyalà el programa de la seva nova tasca.


Carro amb xarxes al moll de Cala Rajada (Dibuix de Joan Nebot- Rai-)

CANVI D’HORA I UN NOU RELLOTGE

     S’ha instal•lat un  nou rellotge a la torre de l’església de Sant Bartomeu de Capdepera. L’han beneït els canonges FRANCESC ESTEVA i  JAUME ESPASES. Ha fet la donació al poble, la Caixa Rural. L’ajut per a la instal•lació també prové d’un donatiu fet per JOAN BAUZÀ  “Tacó”, acabalat milionari gabellí, fincat a Nova York, que ha passat amb la seva família una temporada a Capdepera.

     El nou rellotge s’ha hagut d’adaptar al canvi d’horari (això ja succeïa al 1924) avançant-lo 60 minuts. Conseqüentment, d’aquí a mig any, s’haurà de retardar, tornat a la normalitat. Els pagesos van pertorbats pel canvi, ja que diuen que els trastoca els cicles dels animals.
  

CONTRA LA NOSTRA LLENGUA.

– “Molt sovint, passant pel carrer, haureu sentit, trencant el silenci, el to d’una cançó forastera que fereix la vostra dignitat. Es vergonyós sentir de la boca pura d’una donzella mallorquina aquell seguit de paraules immorals ritmades al so d’un “tango” o ball de gent de baixes passions, i aquestes cançons, com tot el que és dolent, s’aprenen aviat.  A les al•lotes no els cau la cara de vergonya, inclús davant d’infants innocents que, inconscientment, les aprenen només per sentir-les als més majors. ¿Com és possible que tenint, els mallorquins, una llengua tant formosa, amb unes cançons tan morals i sentides i uns balls tant decents, la nostra joventut s’entretengui  cantant i ballant coses tant ferestes, poca-soltes i grosseres com aquestes peces forasteres?”

      Aquestes qüestions ocupaven i preocupaven el mossèn ANTONI SANCHO, Canonge de la Seu, fent-les paleses a les completes en honor del Beat Ramon Llull, de l’Any de Gràcia de 1924.

Fotografia antiga de Cala Rajada amb el mollet i barques (A. Flaquer "Coïx)


ESCOLES AMB  PROBLEMES  I VISITES OFICIALS

     Capdepera té problemes en l’ensenyança. Tant l’escola de nines, fundada per la mestre ANTÒNIA BONAFÈ  MAS i que dirigeix dona MACIANA VIDAL, com la dels nins, de la qual n’és director  SEBASTIÀ SANCHO “de Son Not”, a més del col•legi de Sant Francesc d’Assís, de les monges, com l’escola de nins establerta  a la capella evangèlica dels protestants, han demanat la presència de les autoritats locals com també del delegat governatiu de la comarca de Manacor, JOSEP ROTGER, i de l’inspector JOAN CAPÒ VALLSDEPADRINES, amb la finalitat d’exhortar els escolars del poble perquè assisteixin a escola de forma més constant, ja que són molts els nins i nines matriculats i escassa la seva presència a les aules (sembla que els pares no recorden que els han d’enviar a escola cada matí ¿?).  L’inspector d’Educació anima la gent gabellina, assegurant-li la imminent construcció de noves escoles.

   Al respecte, es conta una anècdota que parla que aquest mateix inspector va considerar que l’escola no es trobava gens bé, que no reunia condicions i que, efectivament , era precís construir-ne una altre. El batle Bauzà li digué que l’ajuntament  tenia “molts de gastos”, ja que s’havien d’arreglar moltes carreteres. A aixó, l’inspector, li va haver de contestar: ”No sabia que en aquest poble primer fossen els ases que les persones”.
  
     Transcorregut un mes, el rector  de la Universitat de Barcelona, el Dr. ANDREU MARTINEZ VARGAS, visita Capdepera. A la casa consistorial el reben el batle PERE ANTONI BAUZÀ i el metge JOAN MOLL, a mès dels mestres i regidors.  Com que ja es el migdia, la comitiva es reuneix al restaurant de “Cas Bombu”, a Cala Rajada, per dinar i desprès recórrer la zona marítima. Segueixen els discursos oficials i la petició dels professors perquè s’activi la posada en funcionament de nous locals escolars. No s’hauria completat la vinguda del rector i autoritats civils i acadèmiques si no s’hagués retut visita a les Coves, les quals bravejaren, i a la sortida, davall els “pins de les Vegues”, a Canyamel, tornem-hi torna-hi, un bon “lunch” consistent en grosses ensaïmades farcides, pastes abundants, fruita variada i vi a rompre.  I el veïnatge que s’ho mirava, de lluny…

Casa de la Palmera, d'en Castellet



REIVINDICACIÓ  DEL CASTELL

     Aprofitant la visita del delegat del Govern – citada més amunt –, uns quants veïnats encapçalats per JOAN SANCHO “Coll” i dirigint-se al rector de la parròquia, reivindiquen la història del  poble, que s’agombola – segons diuen – dins les murades del Castell. 

– ”Aquests vetusts murs, el carrer empedregat que allí es conserva, l’altar vell que es troba a la dreta entrant a la capella, la trona antiga, el nou retaule de l’Esperança i totes aquelles ruïnes de cases de les quals qualcú aprofita les pedres, és l’única història de Capdepera, són els records que s’haurien d’estotjar com relíquies dels nostres avantpassats, que varen ser a l’avantguarda dels perills”.

  – ” No estam contents que,  del quadre antic sobre la imatge de la Mare de Déu,  se’n puguin fer estelles per a tirar-les dintre les flames del foc. Demanam que es posi dins la sagristia, a un racó o, més aviat, que es construeixi una vitrina per guardar l’estança de la Verge i l’esmentada pintura, juntament amb les relíquies que ens deixaren els vells habitants d’aquestes contrades a fi de  convertir-ho en museu històric de la  nostra petita pàtria, que és el que més estimam en aquest comellar de llàgrimes. Nosaltres estam disposats a donar “un duro” cada un,  iniciant així una subscripció popular amb aquesta finalitat”.

     Ens trobam a les acaballes de 1924 i es denota la forta sensibilitat existent respecte al recinte i el que significa per a la nostre vila.

     S’ha d’afegir el fet que el mateix Joan Sancho “Coll” ha convidat – ja que compta, aquest dia, amb la presencia de molts d’amics i col•laboradors en les seves dèries respecte al Castell – a contemplar, a casa seva, l’abundància d’aigua que brolla d’un pou que ha fet fer, mitjançant l’impuls de la força d’un motor i amb la finalitat de regar el seu hort i, de passada, ja que n’hi ha balquena, – vendre’n a qui en necessiti. Joan Coll es converteix, així, en el primer subministrador d’aigua de les nostres contrades.


Els Pins de ses Vegues, a Canyamel (Fotografia de  Guillem Garau Amorós)


TEMPORAL AMB  VENT  DE  LLEBEIG

     El 2 de març de 1925, Cala Rajada es trobava amb tota la seva gent plorant i, a moltes cases, sols no s’havia aguiat el dinar, a causa del temporal de vent de llebeig que ha causat grans calamitats en aquesta costa llevantina. 
  

Imatge marinera del moll  Cala Rajada (fotografia d'Antoni Flaquer "Coix") 

   A les 10 del mati, a cala Gat, la balandra “Cala Murta”,  de l’amo en JOAN CANALS,  ja havia pegat a les penyes, s’havia foradat i se n’anà al fons. L’almadrava d’aquella cala, d’una comissió de mariners, també es va fer mil benes; tanta sort que la d’en TOMEU ALZINA “Puig”, fill de madò SEBASTIANA BAUZÀ  “Tacó”, que es trobava al Castellàs, no es va fer res. La d’es Cap Vermell, perduda totalment i, per a súmmum de desventures, el vaixell Sant Josep, d’ANTONI VAQUER “de s’Heretat”, estava carregat d’escorxa i devers la una i mitja rompé amarres i quedà destruïda, sense que es pogués recuperar ni una sàrria d’escorxa.

”Que el Bon Jesús ens ho augmenti per altres caps!” suplicaven, mirant al cel, els pescadors.

  Bartomeu Melis  “Meyme”