Pacte fiscal, o bé pacte social?

per Biel Mir

   Pacte fiscal, o bé pacte social? El sistema està al servei dels ciutadans, o bé els ciutadans al servei del sistema? La primera pregunta rondava pel Parlament de Catalunya no fa massa dies. Bé, de fet, ronda per aquelles contrades ja fa molt de temps, però em sorprèn el to que ha adquirit darrerament, amb cert caire amenaçador en ser tractada, la pregunta, entre diversos parlamentaris catalans.
   Per als ciutadans, la resposta a la primera pregunta és clara; però veiem que, si els polítics no la tenen tan clara i han de discutir-la, vol dir que, per a ells la resposta a la segona pregunta també és clara: opció B, els ciutadans al servei del sistema. I així van, bufant el globus i estirant la membrana fins que peti. I quan peti, la merda s’escamparà arreu.
   Una altra pregunta: no serà que hi ha tanta merda per amagar, que necessiten bufar el globus per fer-lo més gran? Si no és així, no entenc que, començat el segle XXI, encara hi hagi qui posa en dubte que la solució no és salvar el sistema financer. El sistema financer se salvarà quan el sistema productiu torni a funcionar. Per què, de què serveix un sistema financer quan no es produeix? De res, no serveix per a res. Ja podem fabricar bitllets i tenir-los tots ben guardats. Quan no puguem aconseguir aquests bitllets perquè el mateix sistema s’haurà encarregat de fer que ni els puguem olorar, els ciutadans ens buscarem la vida amb altres tipus d’intercanvis per tal de poder menjar, tenir sostre i roba d’abric. I el sistema financer, allà dalt, damunt la seva trona, seguirà comptant bitllets i esperant...
   Què passaria si, enlloc de donar X mil milions a una entitat financera que ha demostrat prou bé que no sap fer la seva feina, en donem mig milió, o un quart, a totes aquelles persones amb projectes productius convenientment valorats i contrastats? No tindríem una entitat financera emmerdada fins dalt amb la creença que està salvada per haver rebut un cop de ma de l’estat: tindríem un sistema amb milers de projectes productius i tantes famílies recuperant el valor de cada persona com a tal. I, llavors, recuperades la competitivitat, la dignitat, la intel·ligència, la salut i tot el que fa que les persones somriguin, tornaríem a tenir possibles clients de les entitats financeres...
   No; no pot ser que tantes super-intel·ligències econòmiques estiguin equivocades, que tants savis governants vagin errats i no sàpiguen entendre una cosa tan evident. Segurament m’ha passat per alt algun detall. Jo creia que la intel·ligència era la capacitat per reflexionar, observar, identificar l’error i tornar a provar una via alternativa a aquella que no funciona, per trobar la solució bona. I ara, en reflexionar aquestes paraules, me n’adono de l’error, el meu error: la diferència entre la solució que jo vull, i la que deuen voler els qui dominen el sistema.
Hauré de seguir reflexionant. O, potser, seria millor que no pensi?

Biel Mir