“D’ACI-i-D’ALLÀ”:  UN  RACÓ   DE MALLORCA

Per la transcripció: Bartomeu Melis “Meyme”

FOTOGRAFIES CEDIDES PER
ANTONI FLAQUER " Coïx"
i
JAUME MELIS MAYOL "Mengol"



Castell de Capdepera i vall de Son Jaumell

    Coincidint amb la celebració, aquests dies, del Mercat Medieval de Capdepera, hem trobat oportuna la publicació de l’interessant article que hem extret de la revista barcelonesa “D’ací-i-d’allà”, signat per PERE ANTONI DE LA SERRA.

   Al marge de molts d’aspectes sobradament coneguts pels gabellins, l’escrit ens ha semblat suficientment atractiu per a traslladar-lo a aquestes pàgines. El lector s’ha de situar a la data de la seva publicació a l’esmentada revista catalana: el 5 d’abril de 1919. Es titula: “Un racó de Mallorca”,  Vet aquí:

   ”Qui hi ha que no senti el desig imperiós de visitar Mallorca, almanco un cop. Per a l’artista, té Mallorca l’encís de la seva llum esplèndida, riquíssima, sempre diversa, del mar ressonant, de les comes d’ametllers somrients ja en el cor de l’hivern, de la seva divina serenitat. El qui experimenta un goig suprem en caminar a través dels camps i boscos, dinar a l’ombra d’un arbre sorgent i dormir en una masia desprès d’escoltar els coverbos de missatges i pastors, enlloc trobarà com a Mallorca una naturalesa tan plàcida i una hospitalitat tant cordial. Molts racons de l’illa són gairebé desconeguts per la gent de terra ferma. La major part dels viatgers recorren Palma. I aquí, a Mallorca, hi ha indrets amagats de gran bellesa. El viatger curiós dels aspectes nous dels homes i de la natura ha de sortir de les carreteres freqüentades pels turistes i, pam a pam, a d’escometre el conrador de l’alou, l’amo de possessió, el bergantell que duu a pasturar les ovelles o la collidora, amb capell de pauma, que omple de figues el paner.”

Carrer del Centre, abans anomenat carrer de Sa Creu.


ENTRE DOS PUJOLS  

   “A la banda de llevant, passat Artà, entre dos pujols, a la vista del mar, hi reposa una d’aquestes viles poc freqüentades pel foraster: la vila de Capdepera. No és un poble amagat, que es destria ja de lluny, i que mira just davant Menorca. Unes murades antigues amb torricons i merlets, coronant un dels pujols, i donen a Capdepera un caràcter molt distint de la generalitat de viles mallorquines; les murades fan oblidar tot d’una la banalitat de les cases que s’estenen pels costers i donen un prestigi inimaginat als molins d’amples antenes i torres massisses. El Castell, li diuen a Capdepera al clos emmurallat. Es l’acròpoli modesta, rural, que omple i omplia les mateixes funcions de les acròpolis gregues. Ell forma, també, el nucli original del poble actual, que s’ha estès de l’entrada del Castell cap avall.”

   “El Castell existia ja, segons documents indubtables, a la setzena centúria i era el recer on s’anaven a refugiar els pagesos i pastors de la comarca per fugir i defensar-se de les naus corsàries. Llavors tenien l’entrada cap a Ponent; tal volta era el portal que ara se’n diu del Rei en Jaume, però ja hi havia en son recinte una capella a la Mare de Déu de l’Esperança, volta que forma actualment part de l’església, essent la façana que avui es veu la mateixa d’abans”.

   “Per cert, que en aquell mateix indret degué haver-hi una construcció romana, puix que, en opinió d’arqueòlegs distingits, restes romanes són el basament de la torre de molí situat enmig del Castell, a la cúspide del turó.”

Estat de la Casa del Governador, abans de la seva restauració



FORTIFICACIÓ   

   “El Castell no deu tan sols la seva existència a la necessitat que experimentaven els habitants de la contrada, allunyada de la Ciutat de Mallorca, d’un lloc segur per escapar de les incursions berbers; deu només la seva existència a la necessitat de comptar a l’extrem de llevant de l’illa d’un punt fortificat per a cooperar,  juntament amb altres, a la total defensa d’una terra tan amenaçada en aquells temps borrascosos. Tal afirmació no és fruit, únicament, d’una llegítima i racional inducció, perquè en un document de principis del segle XVII o darreries del XVI consta que hi demoraven tropes de guarnició i que, aquestes o part d’elles, sortiren a perseguir lladres refugiats a les muntanyes de sa Duaia. Prou es comprèn que les autoritats de tals èpoques volguessin cuidar especialment de la regió del Cap de la Pedra. Entre aquest cap i el de Farrutx el terreny és molt abrupte; no hi ha ni un pam de terra plana, tot són puigs coberts de pinars, la costa forma calanques més o menys arrecerades i bones platges propícies als desembarcaments i hi abunda el bestiar salvatge, cabres i caça de mena variadíssima”.

   “Sempre fou el llevant de Mallorca un punt preferit pels enemics, fins modernament: a principis del segle passat no sols els pirates, sinó també els vaixells anglesos, hi atracaven. Molt a prop del far s’hi veu avui una torre mig enderrocada situada sobre un tallat esglaiós, al fons del qual bullen les onades, que fou destruïda per un navili anglès a un dels primers anys del nou-cents. Era una torre de defensa i no fa gaire anys encara hi havia allí un canó de bronze. En aquelles penyes, un dia d’horrible tempesta, una nau carregada de cacauets s’hi estavellà. A l’endemà, la mar anava plena de cacauets; els nins de Cala Rajada hi baixaren quan la tempesta minvà i feren gran festa. Poc desprès es decidí  la construcció de la farola, per ventura a causa del naufragi referit.”



Gent a una festa dins del Castell. Any 1885

PIRATES DE L’ALGER 
 
  “Grans maleses cometeren els pirates algerins per aquelles costes. Quants d’ells deuen deure a les murades del Castell no caure en esclavatge!. A darreries del nou-cents no eren rars els vells que havien corregut en llur infantesa, al so del corn anunciador dels moros, a refugiar-se dintre les murades salvadores. Els guardes de la costa mallorquina i els pagesos, tot d’una que advertien la presència  d’un vaixell sospitós, sonaven un corn perquè tothom prengués les mesures de defensa necessàries, i en aquells paratges els uns corrien a tancar-se al Castell amb la família, guardes de bestiar i tot el que posseïen i, els altres, si no hi eren a temps, es tancaven dintre les torres fortificades que cada masia tenia i, si calia, eixien les forces armades pels pirates. A les persones se les emportaven captives: als homes per a treballar i exigir, més endavant,  un fort rescat, i a les dones per a l’harem. Nosaltres havem sentit referir, a qui la conegué, d’una nina de sa Mesquida – possessió que encara existeix – a la qual s’endugueren els pirates a Alger, on restà anys fins a l’ocupació francesa.”

   “Quan entraven a una masia no hi deixaven res: ni roba, ni diners, ni ànimes, i alló que no podien emportar-se ho destruïen. No es estrany que, avui en dia, encara per fer por als infants se’ls digui: ”Ara vénen els moros”. El veïnatge d’Alger i els amagatalls de les cales afavoria en gran mesura els desembarcaments dels pirates; les naus lleugeríssimes en què navegaven arribaven sovint a la costa sense ser observades pels vigies.”

   “Tan exposats eren aquells paratges que llurs habitants no solien eixir sols del Castell o de les escasses masies, sinó en munió, formant gavella: vet aquí perquè als capdeperins se’ls diu també gabellins.”

Antiga porta de l'entrada d'accés al Castell


L'antiga porta conservada les voltes del Portalet del Castell


DEVOCIÓ
 
   “El recinte del Castell és bastant espaiós. Anys enrere estava ple de cases i carrers; la més gran i còmoda era la del governador, el qual solia ser, últimament, un capità de la reserva. No hi ha molt que morí el darrer. No hi ha, ara, cases ni carrers, hi creixen les figueres de moro i l’eura, cap casa hi ha en peu, llevat de la del governador, habitada pel “donat” (custodi). No obstant, el Castell és visitat  amb freqüència pels gabellins, que van a encomanar-se a llur patrona, la Verge de l’Esperança. Anualment hi celebren una novena i una gran festa el 18 de desembre. L’església del Castell ha estat construïda en distintes èpoques. La part més antiga data del sis-cents. Es gòtica, molt airosa i d’obra molt acurada; la resta de l’edifici, obra grollera, pertany als segles XVII i XVIII. L’esperit sensible a la bellesa hi percep un perfum exquisit, el mateix perfum de les velles recordances de família que es transmeten de pares a fills i que, tal volta, són descolorides i esquinçades, però no per això menys suggeridores.”

   “No importa que, a baix, al poble, hi hagi una església blanca, nova i lluent. El pagès i el mariner, en les tristors profundes i en les alegries, no aniran a aquest temple a demanar l’auxili celestial, sinó al pobre oratori del Castell, a la capella on pregaren llurs avis i reposen les cendres dels avantpassats, sota l’altar vistós d’aquell enclavament”.



Entrada a l'Oratori del Castell de Capdepera

                                                          
                                                   
Per la transcripció: Bartomeu Melis “Meyme”

Fotografies Cedides per  ANTONI FLAQUER " Coïx" i JAUME MELIS MAYOL "Mengol"