Aquests sectors socials humils no només s’alçaren en armes en el 1521 sinó que ja ho havien fet anteriorment en la revolta del 1391 i la del 1450. De fet, des del segle XIV s’aniran acumulant un seguit de problemàtiques no resoltes com: el dèficit constant de producció cerealista, la necessitat de reforma fiscal, l’elevat deute públic, el poder controlat per una oligarquia corrupta, la inferior representació forana en les institucions, l’elevada càrrega fiscal que suportaven els sectors humils de la societat feren que juntament amb les onades de pesta i els conflictes entre banderies o faccions, la situació fos insostenible. Però hi ha un fet determinant és la defensa de Bugia. Molts de mallorquins foren cridats per anar a defensar aquest territori del nord d’Àfrica i allà aprengueren tàctiques de guerra i l’ús d’armes de foc. A més a més, l’organització militar que allà utilitzaren va ser, casualment, la mateixa que s’utilitzà en la Germania mallorquina (deseners i cinquanteners).

L’alçament agermanat mallorquí s’ha d’inserir en un context molt complex. Pràcticament de manera simultània es produïren altres alçaments com les Comunidades a Castella i la Germania valenciana. Tot i les similituds entre els alçaments, cada un d’ells responen a una casuística pròpia de cada territori. Ara bé, les relacions i els contactes entre les dues germanies i entre els comuners i els agermanats, estan més que demostrades.

A finals del 1520 i principis del 1521 hi havia molts de rumors d’un alçament imminent. Davant aquesta situació, el virrei del Regne de Mallorca, Miguel de Gurrea ordenà l’empresonament de 7 menestrals dia 6 de febrer del 1521 i el sen demà, una gran massa de població es presentà davant Cort – on hi havia la presó – i varen treure a la força als set menestrals presos. Aquest fet determina l’inici de la Germania mallorquina.

Des d’aleshores i fins al setembre del mateix any, el líder o instador del bé comú fou Joan Crespí, un dels presos. La Germania mallorquina fou un alçament inicialment ciutadà que amb el pas de les setmanes va rebre el suport dels sectors humils de totes les viles de la Part Forana, a excepció d’una, Alcúdia.

Tradicionalment s’ha afirmat que el govern de Joan Crespí era el moderat enfront del de Colom, característic de ser els més radicals i violents, tot i que actualment es defuig d’aquesta visió. Durant el govern de Crespí es creà un sistema col·legiat anomenat Tretzena a imitació de la Junta dels Tretze de la #Germaniavalenciana per organitzar l’alçament però també es cometeren actes violents com la matança de la família Pacs al Castell de Bellver el 29 de juliol del 1521. Al setembre del mateix any Crespí va ser substituït per altres 2 instadors: Jordi Moranta i Pau Casesnoves. Tot i això, la figura que assolirà el paper de líder en aquest moment va ser Joanot Colom, el qual fou acusat d’actuar de manera dictatorial i de no convocar la Tretzena. Ara bé, va ser durant el seu govern quan es va poder dur a terme la política econòmica desitjada pels agermanats: aplicar la Sentència arbitral del 1512, l’eliminació de les talles (imposts) i l’alliberament dels esclaus.

Durant els quasi dos anys que durà l’aixecament els agermanats varen tenir el control pràcticament de tot Mallorca a excepció del Castell de Santueri i Alcúdia. De fet, la vila d’Alcúdia fou sotmesa dues vegades al setge per part dels agermanats (11 novembre de 1521 i 1 setembre del 1522).

El Monarca amb l’ajuda econòmica dels mallorquins exiliats organitzà una flota amb les tropes que arribà a Mallorca a l’octubre del 1522. Primer intentà desembarcar a Ciutat, controlada pels agermanats i al no poder, es dirigiren a Alcúdia, des d’on començà l’avanç de les tropes reials. Les tropes primer atacaren Pollença i es produí la batalla dia 29 d’octubre que es coneix com el dia de “la destrossa” on moriren unes 500 persones, 200 de les quals, dones i nins, moriren cremats dins l’església. Avançaren cap a sa Pobla i al no trobar ningú es dirigiren a Muro, moment en que es va produir la batalla de Son Fornari dia 3 de novembre del 1522. Aquesta batalla fou la més cruenta i sanguinària de totes on moriren més de 1000 agermanats. Les tropes avançaren per l’interior de l’illa i un cop dominaren Inca es dirigiren cap a Ciutat. Va ser aleshores quan es va produir la darrera gran batalla, la de Rafal Garcès a finals de novembre on moriren uns 500 agermanats més.

La situació pel bàndol agermanat era pràcticament impossible de revertir i es refugiaren dins Ciutat.

Finalment, dia 7 de març del 1523 Ciutat capitulà i la Germania mallorquina es donà per finalitzada però la repressió continuà durant mesos amb les execucions, durant anys amb les multes econòmiques i durant segles amb la por.