En primer lloc aclarir que som voluntàries i dedicam el temps que la feina ens deixa a col·laborar amb el Refugi, ningú ens paga un sou per això, més be al contrari aquesta ajuda ens costa diners. No podem estar disponibles les Vint-i-quatre hores del dia, rebem cridades a les dotze de la nit i sortim a ajudar pero no sempre això es possible. Molt del que feim també ho poden fer els que ens demanen ajuda, no entenem com si tanta pena fa aquell animal perquè no el poden acollir, alimentar i dur-lo al veterinari que es bàsicament el que farem noltros, despres ja cercarem una acollida o adopció. 

No som heroïnes ni dones sense familia, pareix que això es el que pensa la gent, quan ens diuen que no tenen temps perque després de la feina tenen una casa i una família per atendre. Nosaltres també ho tenim això i ho tenim que deixar de costat, les nostres forces i les nostres habilitats son les mateixes que la de qualsevol altra persona, ni més ni manco.

 

En segon lloc volem fer entendre que l’espai dins la gatera es molt limitat, i això no es pot canviar. Tot moix que arriba ha de passar per quarentena, on només hi ha cinc gàbies petites i dins alguna d’elles hi ficam mares amb fills que no es poden ni remenar. Tenim altres dins transportins col·locats a terra esperant que una gàbia es quedi buida. Imaginau-vos un moix durant dies dins un transportin. Els casos més delicats van directament a les cases de les voluntàries que es troben plenes a vesar d’animals. Gracia ens fa quan ens diuen que no poden tenir aquell petitet que han trobat perque ja en tenen un a casa de moix. Demana’m una ajuda temporal. 

Ja sabem que si som voluntàries es perque volem, que ningú ens obliga a ser-ho, pero una mica d’empatia o de comprensió no ens aniria malament.

 

En tercer lloc dir-vos que ja ho veiem venir tot això, imaginàvem que aquesta explosió de moixtets arribaria però ha superat tots els nostres càlculs. 

Rebem un parell de cridades diàries de gent que té moixos (que no son seus) al jardí, al solar de devora caseva, que els veu creuant carreteres, que els ha trobat Déu sap per on, i ens veim impotents perque no podem fer res. També la gent es podrien preocupar un poc de mirar de castrar, tant els seus com aquells que els veuen a diari al solar de devora, evitariem molts de naixements.

 

Bona part del que recaptam ho destinam a esterilitzar moixos de carrer, això suposa haver d’anar per les nits d’hivern a possar trampes i esperar amagades que els moixos hi entrin per portar-los al mati al veterinari, així de novembre a abril que es quan podem, vos recorda’m que no cobram un cèntim per això. Aquest any hem vist tants d’animals salvatges que ja donàvem per fet que no podríem amb tot. Vàrem demanar ajuda a l’ajuntament ja que sabíem que des de la Conselleria de Medi Ambient arribaria una partida destinada a la castració de moixos de colònies, sols era avançar uns diners que un dia o altre es tornarien. Desde el gener que esperam i res en concret encara. Vàrem possar uns diners per seguir castrant deixant de pagar altres factures.

Peró no ha estat suficient i el resultat tristament és aquest. Els més afortunats han arribat al nostre refugi i trobarem per ells una bona familia. Pero la majoria moriran abans de tenir mig any de vida enverinats, atropellats o agonitzant per malaltia i desnutrició. 

 

Encara hi ha gent que ens critica per que les adopcions tinguin un preu, no podem regalar moixos, cadascun d’ells ha costat un diners que just, just ho cobreix el donatiu que es demana per cada adopció.

Podeu fer el càlcul: agafau un moix del carrer, anau al veterinari, test i primera vacuna, tornau en tres setmanes a posar les segones vacunes, en tenir sis mesos el duis a castrar i feis comptes. No demanam ni la meitat que tot això costaria a un particular, i a més les voluntàries paguen la benzina de cada viatge i canvien les dues horetes de relax fent una cervesa que tú disfrutes per anar al veterinari amb el moix que vols adoptar però te pareix car.

 

Volem agrair de tot cor a les poques persones que ens ajuden i recolzen, però necesitam més ajuda tant de la gent com de les institucions. 

 

A tots aquells que hem negat ajuda que sàpiguen que res ens fa tant de mal com saber que hi ha uns moixos amb un futur incert però si deim que no podem és perque hem superat ja tots els límits i és del tot inviable. 

 

Dessitjam que d’una vegada per totes aquest municipi deixi de patir aquesta superpoblació felina que tants de mals se cap ens porta.



Associació Protectora d’animals de Capdepera