Daniel Serrano, republicà exiliat a Bobigny (afores de París) des de 1960, lluita als seus 91 anys per rehabilitar la memòria del seu germà Eudald, afusellat el 1941 després de la guerra civil espanyola. Malgrat les reiterades peticions i iniciatives de Daniel, la figura del seu germà, tinent d'alcalde del Front Popular de la Torre d'Esteban Hambrán, encara no ha estat reconeguda en aquest poble toledà, on l'ajuntament "socialista" es nega a més a canviar els noms de carrers i edificis públics que, encara avui, tenen una toponímia franquista.

El record d'aquest germà el cos segueix avui desaparegut, remunta a poc a poc a la superfície al fil dels objectes que Daniel comenta o de les reunions en què participa. Un univers mental s'esbossa fet de juxtaposicions i relliscades entre l'Espanya de 1936 i la dels nostres dies, en què nombroses reticències frenen encara el restabliment de la memòria que aquest ancià custòdia. Cansat de rebre tantes negatives i exasperat per la passivitat de les autoritats espanyoles, Daniel decideix finalment actuar pel seu compte. La seva lluita és sobretot el combat d'un home sol en el llindar de la mort que tot aa la crisi ideològica del moment, els pactes de silenci i d'oblit que caracteritzen l'Espanya contemporània ha decidit no donar-se per vencido.
Els directors: Susana Arbizu i Henri Belin viuen a París, on són professors i col·laboren amb diversos mitjanes espanyols (premsa escrita, ràdio). Després d'assistir a un taller de realització, on van rebre l'ensenyament de Marina Galimberti, dirigir el seu primer curtmetratge, «Al cap de la cursa» («A bout de course") el 2009. «No donar-se per vençut» és el seu primer llargmetratge-documental