Cartes al Director (si n’hi ha!)

Pepin Ruís Mateos

L’actor Ruís Mateos durant la seva actuació del passat 6 d’agost

Dissabte 17 de març, passada la mitjanit, l’amu en Pep Ruís va tornar a fer una de les seves habituals ninades i va simular un altre intent d’agressió disparant amb pòlvora banyada.

Però la veritat és que no fa gens de por, ni física ni mental. Ans al contrari: les rialles que provoca veure aquell nin de més de seixanta anys intentant disparar amb una pistola xopa i de jugueta són renoueres i sinceres.

M’heu de perdonar que no pugui explicar fil per randa el motiu de tot aquest desgavell, perquè haurem d’esperar que l’Estat Llunàtic desclassifiqui uns documents imprescindibles per a poder parlar i entendre de tot aquest afer.

Però en puc donar un petit avanç. Dia 22 de maig passat, dins el cassinu de l’Orient i davant la plana major de l’antiga i dissolta tertúlia, ens va enflocar que a Capdepera ningú no havia tengut collons de parlar de la seva pel·lícula, de la seva gran pel·lícula, de la millor pel·lícula del món, segons paraules textuals seves dites davant tots els testimonis abans esmentats, que, evidentment, ho escoltàvem amb els ulls ben oberts mentre pensàvem que aquell individu no tocava de peus en terra.

Bé idò, aquesta “gran pel·lícula” és un dels actes de covardia més grans dels que hem contemplat aquests darrers anys, només comparable amb la covardia del Conde Rossi que el 16 d’octubre de 1936 va fer-se filmar combatent les tropes republicanes quan aquestes ja feia més d’un mes que havien reembarcat.

Per això, i per moltes altres coses, l’única resposta que vaig oposar al seu “intent d’agressió” va ser dir-li que és un covard, un gran i enorme covard, i que tot aquest afer que ell oculta intencionadament i el guió de la seva pel·lícula ho demostren, com poden comprovar tots els gabellins que coneixen la realitat del que ell dramatitza amb el seu argument trampós i aprofitat.

Així que haurem d’esperar que l’amu en Pep Ruís es decideixi a donar la cara per escrit, perquè la cridòria inconnexa producte del seu estat febril no pot esser presa en consideració d’una manera seriosa, i només mereix la rialla i potser també la commiseració. Bé, potser és més aviat trist veure un cervell com el seu atrapat entre els deliris d’una religió fanàtica i els efluvis de la crua realitat. Però això és el que hi ha!

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea