Per mor d’haver d’anar a treballar a uns 20 quilòmetres de casa seva, els dies laborables s’ha de ficar dintre el cotxe de la seva muller i desplaçar-se fins a una localitat veïna, tota vegada que encara, i malgrat les reclamacions, no existeix servei regular de transport públic entre el poble d’origen i el de destinació, la qual cosa evidencia  que o bé no es llegeix aquesta revista, que la publicació no rep la difusió que un es pensa o (el més probable) que els responsables de solucionar la manca esmentada no saben llegir, no hi veuen o són sords. Deu ser que respecte d’aquesta matèria només pensen en el tren…

  Durant el trajecte, el nostre amic es troba casi diàriament amb un conegut que, amb el cavall de  “San Fernando” (un cop a peu i un altre “andando”), intenta cobrir la distància que separa el primer punt d’una zona turística on ell fa de cuiner, situada quasi a la meitat dels vint quilòmetres que l’altre ha de travessar per arribar al seu “curro”. Lògicament, convida al cuiner a pujar al vehicle i, 10 quilòmetres més avall, aquest baixa, a una rodona que el comunica amb l’hotel on exerceix.

   Aquest passatger és un “tio” afable, amb mig segle a les seves espatlles, que ja no té cotxe –abans tenia un “Twingo” que va pasar a millor vida–, individu aquest molt “sui generis”, tant en caràcter com en vivències; un tipus únic, irrepetible, “es perdé el motllo quan el varen crear”, que viu tot sol i que sempre actua a lo “Claudio” (veure, llegir l’obra de Robert Graves del mateix títol), però més llest que la fam.

    Amb aquest peculiar subjecte, el conductor manté diàlegs que sorgeixen espontanis, a cada encontre un tema distint, dins l’habitacle del cotxe. Sobre els arguments que tracten, medita el xofer fins arribar a destinació. I  si no fos perquè dos ciclistes circulen en direcció contrària, cap a nosaltres, infringint el codi de circulació, és ben segur que l’assumpte a tractar hauria estat un altre.

     No és acceptable que els agents de l’autoritat es passin la infracció que el fet suposa pel forro de l’entrecuix, quan veuen i permeten que, especialment en les vies urbanes, molts, però molts, de ciclistes vagin en sentit contrari, inclús circulant per sobre les voravies, a autovies i carreteres, mirant de front els vehicles, com si la bicicleta fos un vianant (els vianants, ja se sap, que per carretera han d’anar per l’esquerra).

     I n’hi ha a balquena, d’aquests.  La jornada dedicada a la mobilitat que va reunir nombrosa gent en bicicleta hauria d’haver fet posar peu fiter sobre el tema. Afortunadament, les desfilades ciclistes d’aquest dia foren correctes, només hagués mancat això. Si darrerament quasi s’exigeix portar casc per conduir bicicleta, deu ser per qualque cosa, els vianants no en porten de casc.

    El més trist de tot és trobar-se, com el conductor i el passatger abans esmentats, que, per protegir els energúmens ciclistes que anaven en direcció contrària, varen haver de fer una “amarrada”, sortejant-los, maniobra que els va suposar ser esbroncats i, a sobre, multats per un policia local de reforç d’estiu, que per casualitat s’hi va trobar. Qui vigila el vigilant, si desconeix, aquest darrer, el codi de circulació?.

    No ens aguantam drets, de cap manera.

    Afectuosament.  

    CONDUCTOR  I  PASSATGER