Ens costa ferm creure que la creació de la nova Obreria de l’Esperança pugui ser motiu de polèmica o de problemes, en el futur. L’Esperança és una tradició. La festa es veu que comptava amb un buit per omplir, no bastava l’existència del Patronat.

  Com ens va assabentar, documentalment, el cap de l’església catòlica local, mossèn Miquel Mulet, – sacerdot que es veu que és un “tot terreny”: rector de dues parròquies i, a més, arxiprest de la comarca del Llevant (des de Manacor a Capdepera) – el terme “obreria” s’ha de contemplar com de caire religiós (malgrat haver-hi al nostre poble  l’Obreria de Sant Antoni), i que, per aquesta raó, una nova associació que porti aquest nom no pot organitzar, promoure, actes cívics.

   I quins són els motius que han impulsat unes 25 persones, de soca-rel gabellina (amb alguna excepció), al muntatge d’aquesta agrupació? Idò el que persegueix aquest grup – segons ells mateixos diuen –  no és altra cosa que aconseguir el que no es perdi  l’esperit de “L’Esperança” a Capdepera.

     I no deixa de ser  curiós, i al mateïx temps digne de lloança  – per alló que “rectificar és cosa de savis” – que precisament s’incloguin dintre aquest col·lectiu parentes i parents dels que varen fer desaparèixer, com a festa local, la data del 18 de desembre, que, ara,  volen fer  reviure i conservar al marge de ser una festa eminentment religiosa. Deu ser la consciència que, amb arribar a certes edats, ens remordeix. O no.

    Revitalitzar la festa  de la nostra PATRONA  (així, amb majúscules) és una tasca àrdua.  La complicitat, la col·laboració, de la nostra gent és necessària. Però pensam que amb presències multitudinàries no hi podrà comptar, aquest animós grup de promotors festius. Fa massa temps que es va deixar perdre. Tal volta els nins i les nines, qualque jovenell, es recuperin gràcies als actes que pretenen programar al recer de les escoles i l’Institut, al mes de desembre, però poc, molt poc més.

   A l’entrada d’una aula d’una escola local hi ha dues imatges dels dos dimonis gabellins (el ros i l’altre), i els encanta tenir-los allí exposats. En canvi, la Mare de Déu de l’Esperança no la trobam allí exposada i, quan preguntes sobre la festa del  Castell, aquella jovenea no sap de què els parles, i els que sí que ho saben et responen: ”Preferim els “dimonis”.

   Això va així, amics de l’Obreria. Sí, som escèptics, la veritat. Malauradament, no vàrem néixer ahir, ja n’hem vistes moltes… Amb tot i això, ens mostram “esperançats” – maï millor dit – cap a una feliç recuperació.

   La processó del capvespre del dia de l’Esperança, més aviat no. Aquesta desfilada ja és sobrança,  s’han de canviar els esquemes, malgrat el rector la vulgui conservar, com també  ho deuen voler 5 o 6 membres (els majors d’ells) de la nova Obreria. Bé, enguany és en diumenge, tal volta això ajudi..

  Pel demès, enhorabona per la iniciativa. Tant de bo perduri en el temps i que ho puguem veure. Almanco tres o quatre anys més.  Així sia.