No es tracta de posar límits i fronteres a les celebracions espontànies de la gent, però tampoc es pot reduir a començar la festa proclamant la nostra identitat com si fos una croada envers els nostres veïnats. 
Aquesta passada setmana hem pogut gaudir d’una de les festes més tradicionals i populars que tenim, de les quals ens hem de sentir orgullosos: les festes de Sant Antoni. En els darrers anys hem vist com la festa està reviscolant, no cal dir que no fa gaire temps eren “quatre moixos”, però amb la tasca de l’Obreria i l’entusiasme de la gent, no tenim res que envejar als altres pobles. Dic que no tenim res que envejar, o potser sí, perquè desgraciadament la cançó més recurrent, com si d’un crit de guerra es tractàs, és “boti, boti, boti..., artanenc es que no boti”. Jo som dels que pensa que la festa la fa la gent, però també crec que hem de saber d’on venim i on anam. No es tracta de posar límits i fronteres a les celebracions espontànies de la gent, però tampoc es pot reduir a començar la festa proclamant la nostra identitat com si fos una croada envers els nostres veïnats.
Em sent orgullós de ser d’on som, de la meva terra i de la meva gent, però sentir-se gabellí no vol dir haver de mirar de reüll què fan els del costat. Cadascú que tengui les seves arrels i tradicions, però començar la nostra diada cantant “boti, boti, boti...” no fa més que posar de manifest un sentiment d’inferioritat que ja fa anys hauríem d’haver desterrat. Som i serem allò que nosaltres vulguem i tothom hi té cabuda, però hem de mirar endavant i construir el nostre futur a base de la nostra originalitat i no criticant o menyspreant el que fan els altres.
Visca Sant Antoni!
Carlos Blanes
Un gabellí que ja no bota
