"Jo sóc la llei"Amb aquestes paraules em va contestar un agent de la Policia Local de Capdepera quan li vaig demanar per què no posava la multa a un vehicle que estava mal aparcat davant el gual permanent de ca nostra.
No és la primera vegada que em toca tractar amb un funcionari municipal que es creu omnipotent. Fa temps em va tocar amb un auxiliar administratiu que feia i desfeia qüestions que no eren de la seva competència, sota l’autoritat de la veterania de fer mil anys que estava darrere una taula consistorial aferrant segells. Ara, amb un policia local que creu que és la llei feta carn o la reencarnació del difunt Charles Bronson en un exercici patològic de doble personalitat, quan de fet oblida que no és que ell sigui la Llei, sinó que és un servidor de la Llei pagat amb els nostres impostos, cosa que és ben diferent.
A més a més, el fet de representar la Llei no dóna autoritat per ésser mal educat. Crec que el primer que ensenyen al parvulari és a saludar i a dir bon dia, i el fet de ser municipal no és un eximent per a no practicar aquest bon costum de civisme.
Per altra part, em sembla recordar que un dels principis fonamentals de la nostra Constitució (article 14) afirma que la Llei és igual per a tothom sense distincions, i que els únics intèrprets de la llei són els jutges (article 117), no la policia.
El criteri d’arbitrarietat no és un bon criteri a l’hora d’aplicar la norma. Si els diversos cossos de policia i Guàrdia Civil imposassin o no les sancions que han de fer complir a partir de criteris tan diversos i poc seriosos com “és o no de la vila, el coneixem o no el coneixem, no ho tornarà fer o ha estat poc temps”, cauríem tristament en allò que diu aquella dita mallorquina de: “Qui té bo, vola; qui no en té redola”.
El criteri hauria de ser, si no hi ha una causa fonamentada i de pes, l’estricta i escrupolosa aplicació del que està establert. Ja ho deien els clàssics: “Dura lex, sed lex”. La llei és dura però és la llei”.
Aquestes només volen ser reflexions en veu alta d’un veí del poble, víctima d’una sortida de to, amb molt de simbolisme, d’un representant de la Llei, que sembla que després de tants anys d’ofici no sap estar a l’altura de les circumstàncies i oblida que és servidor i no senyor. Malgrat tot, si creu que no és capaç de tenir en compte aquestes observacions, per ventura seria millor que deixàs de patrullar els carrers i es dedicàs a tasques administratives, o millor encara a visitar el parvulari, que mal no li farà.
Andreu Nadal Sastre
