Fins sempre, guapa!
(tot recordant la tia Antònia Melis)
Havia sentit parlar de la tia Antònia, tant com havia sentit parlar de Capdepera. No podia ser d’altra manera, sent la núvia de Valentí, el quart dels Alzina, de Can Joan. Els nins (així se’ls coneixia) passaven l’estiu en terres gabellines i quan va arribar el moment, van anar incorporant a la zona els nous membres familiars.
Jo vaig arribar amb vint i pocs anys, i he de dir que la primera impressió amb el poble va ser d’amor a primera vista, més tard amor a segona i, lluny de caure en la rutina, sempre hi ha hagut alguna cosa o algú que ha fet i fa que aquest amor sigui per tota la vida.
Quan els nostres fills eren petits, recordo la visita obligada a "La Esquina", on la tia llegia al matí, i tiràvem pinyes al seu esplèndid pastor alemany, abans de baixar per a la primera capbussada en es Carregador.
La tia Antònia obria la porta i la seva relació amb les persones s’establia segons la mesura que ella posava. Una gran majoria ho sabíem i ho acceptàvem així. Només els ingrats van gosar empènyer més enllà del que calia.
Menjars, whisky i xerrades amb nocturnitat, la mort de persones estimades, la donació de l'arxiu, cartes o trucades, la lectura del pregó..., així van passar els estius i així se n’anaren els anys.
Quan es va presentar la malaltia i va vèncer una primera batalla, ella va canviar. Feia més plans, era menys reservada, i ens va permetre conèixer-la com a algú que, a més d’estimar la vida, era tremendament afectiva i gaudia cada vegada més de la companyia. Fins i tot, encara que molt suaument, va confessar que ens necessitava, i va resultar un alleujament poder correspondre, sabent que era ella la que, per la seva voluntat, obria la porta de bat a bat.
I així vam passar a formar part del que la tia Antònia anomenava amb orgull "el seu equip". Persones molt variades, amb un paper que exercir, amb el denominador comú de la seva estima i confiança i l'única exigència que ens estimàssim molt. I així va ser i així serà.
Aquesta elecció fa que avui escrigui aquestes línies, perquè sentim un enorme deute de gratitud, l’abast del qual potser no moltes persones puguin entendre.
Intentant acostar-me a l’alçada de la seva cultura i profunditat, recorro a Sant Tomàs d'Aquino, que parlava d’agrair en un d’aquests tres sentits:
Primer, com la benevolència que algú, normalment un superior o sobirà, té per un altre. Posa un exemple: "... l’emissari va trobar gràcia davant el rei ..."
Segon: Allò que algú atorga a un altre, precisament com a signe de l’actitud esmentada. Continua l'exemple: "... i li va concedir la gràcia de la llibertat per al seu pare ..."
I tercer: com l’expressió de felicitat i benvolença que això que s’ha atorgat produeix en qui ho ha rebut. I finalitza l'exemple: "... llavors l’emissari li va donar infinites gràcies".
Jo em sento, en aquest moment, com l’emissari.
Fins sempre, guapa!