Pins progressistes...

Hi ha arguments de pes per aceptar l’agricultura transgènica, hi ha motius més que sobrats per permetre que milers d’avions contaminin el cel trasportant turistes mancats de sol i esbarjo, és sensat que les petrolieres facin noves prospeccions a la recerca de l’energia que alimenta les indústries que abasteixen les nostres necessitats, és legítim projectar camps de golf i ports esportius, és lògic que els fabricants d’automòbils els facin cada vegada més potents, està provat que l’agricultura químico-indústrial és imprescindible per a assegurar l’alimentació de la població, és lògic que fils de coure travessin camps i serralades i que canonades s’enterrin al llarg de valls i muntanyes, és necesari que terres de cultiu s’urbanitzin i forçós que es facin autopistes, ponts i túnels, i que s’escampin vies d’alta velocitat, és irremeiable que la flota pesquera espleti els bancs de Terranova, és de bon sentit dessecar albuferes, és precís talar l’Amazones per donar vida a l’economia…

Totes aquestes decisions i milers de milions més que anam prenent cada dia foraden la capa d’ozó, desertitzen, enverinen els cossos humans amb substàncies que perviuran cents d’anys als cadàvers que els porten, contaminen rius i llacs, escalfen l’atmosfera, salinitzen l’aigua dolça, minven la bio-diversitat, augmenten els casos de càncer, accel·leren la socio-homogeneïtat, dismimueixen les hectàrees de terra cultivables, fan pujar el ceodos, obliguen a l’emigració forçosa de milions de persones enmig de la desesperació, provoquen canvis climàtics…

Mentre la idolatria del progrés habiti les nostres ments aquest serà el panorama, mentre no modifiquem les regles de joc aquestes seran les conductes i resultats. Avui tots som víctimes del pensament únic progressista, una secta amb creences absurdes disfressada de racionalitat, secularització i materialisme que no passa d’esser un ídol que exigeix fanatisme als seus seguidors i sacrificis continuats al seu altar.

La característica psicològica del progressista és l'absoluta necessitat de modificar contínuament, de manera  patològica, el seu entorn, fruit del buit existencial en el qual habita, esperant calmar la insatisfacció en l’augment accelerat de necessitats sobrevingudes.

Res més progressista que talar els dos pins de la plaça d’es Sitjar.

No és creença progressista la democràcia? No és aquesta fer la voluntat dels veïnats?

/llucià rinyon, martell de progressistes. Reaccionari./