Ara mateix tenc tot un seguit d'emocions que no sé si seré capaç d'expressar sobre el paper. Acab de deixar la meva cusseta, la meva estimada Sofie, ingressada d'urgència a la clínica veterinària de Son Servera. La meva cusseta, a la qual estimam com un membre que és de la nostra família. La meva cusseta, que és un angelet sense ales...

Avui dimarts, 4 d'agost, devers les 20:40h, anàvem caminant, com molts de dies, per un camí de foravila  quan, de sobte, un ca gran, que s'havia escapat d'una finca del veïnat, ha vengut corrents cap a nosaltres. Ha enganxat la meva Sofie del llom. No l'amollava. Ha estat una estona interminable amb la cussa enganxada a la boca; en aquell moment caòtic he pensat que me la matava allà mateix. Davant dels meus ulls. I que jo no podia fer res per evitar-ho... No sé com he aconseguit que l'amollàs. No sé com el ca no m'ha mossegat a mi també... I encara hauré de donar les gràcies perquè aquell ca no l'hagi agafada  del coll, ni de la columna vertebral. Però encara i així, el veterinari ens ha dit que les ferides són més greus del semblava a 1ª vista: no sabem com evolucionarà ni si tendrà afectat l'esfínter anal.

La meva pobreta cussa; la nostra estimadeta Sofie! Ara mateix em dominen sentiments de ràbia, d'impotència i d'una pena molt gran. Per què vàrem haver d'anar per allà? Per què no vàrem girar en el camí d'abans? Com no he sabut defensar millor la meva pobreta Sofie? Com no he pogut evitar que un ca desconegut l'ataqui?


I ara què? A qui donam la culpa? Al ca, un animal que es mou per instint (i més si no està sanat, com és el cas del ca atacant); un ca que, com he sabut més tard, no és la 1ª vegada que s'escapa? O als humans que, amb la nostra negligència, som responsables de tot allò que els nostres animals puguin causar?

Des d'aquestes pàgines vull demanar més responsabilitat a tots els propietaris de cans, ja siguin grans o petits. Els cans han de viure a llocs d'on no puguin escapar i han d'estar sempre vigilats. Han d'estar castrats, per evitar que fugin en resposta als seus instints incontrolables i per evitar cadellades indesitjades, de les quals, com a propietari,  t'hauràs de fer càrrec. I, si duus el ca a passejar, sempre ha d'anar fermat. No val a dir “el ca no fa res”; perquè un dia sí pot fer alguna cosa.

Els cans no són coses: són éssers vius. I si, com a mínim, no els has de tenir amb la cura, l'atenció i la vigilància necessàries, millor no els tenguis. T'evitaràs i ens evitaràs situacions perilloses i patiments innecessaris.

I ara què hem de fer nosaltres? No ens queda altra que pregar per la nostra estimada Sofie. Pregar perquè es recuperi prest. Pregar perquè no li quedin seqüeles. Pregar perquè torni a estar amb nosaltres al més aviat possible. Mentre la ràbia, la impotència, la culpabilitat i la pena m'acompanyaran per una bona temporada...

Per favor, teniu cura dels vostres cans!

 Una amiga canina molt preocupada