Dia 1 d’Octubre, mentre una riera de gent a les diferents ciutats i poblacions de Catalunya es dirigien a centres públics amb la intenció de votar, l’Estat espanyol mostrava la seva pitjor cara, la cara de la imposició i de la força contra la voluntat d’expressar-se dels ciutadans. Em podran dir que la Generalitat de Catalunya va atribuir-se competències exclusives de l’Estat en la convocatòria de referèndums, i certament és així, ho diu l’article 149 de la Constitució Espanyola. Així i tot, sembla interessant recordar que el govern de la Generalitat va demanar desset vegades al Govern Central negociar alguna via per donar veu als ciutadans de Catalunya en un conflicte que s’ha fet de cada vegada més gran. Per tant, no puc compartit que l’Estat mitjançant la llei s’atorgui la competència exclusiva del dret a decidir, silenciant les iniciatives ciutadanes que vulguin expressar la seva voluntat.

A banda de la indignació que em provoca veure com l’Estat trepitjava drets dels ciutadans, de fet els maltractaren, encara més trist ha estat veure com bona part de la societat espanyola aplaudia aquest atac als drets fonamentals de les persones, això mentre una oligarquia d’interessos privats segueix governat Espanya des de fa segles, preocupada només pel seu benestar i ignorant la ciutadania, fet aquest que consider clau per entendre el fracàs de la construcció d’un estat que diuen defensar, però que defensen a garrotades i suprimint drets bàsics, no només en el que fa a aspiracions d’identitat nacional, també socials i de principis bàsics de llibertats individuals, que fan que molts de ciutadans se sentin fora d’aquest estat.

A aquells que diuen, quan es parla del problema català, que això no va amb ells, a aquells que quan senten la paraula “català” es posen vermells i emeten exabruptes incoherents, dir-los que em sembla contradictori el seu argument; a la resta, només puc dir-los que a banda del fet que la defensa dels drets dels ciutadans és un principi de l’humanisme al qual no podem renunciar, també pens que cada poble ha de ser el que vulgui ser, i no el que un estament jeràrquic superior imposi.

Un altre fet que m’ha sorprès molt és que no només els partits nacionalistes espanyols (els que es fan dir constitucionalistes) PP i Ciudadanos, sinó també un PSOE que no fa tant defensava un projecte federalista, però que ara, condicionat pels anomenats barons, ha acabant posicionant-se més a prop de les oligarquies que ells mateixos criticaven els anys 70 que de les necessitats reals de la ciutadania, han assumit tots ells un sol llenguatge per defensar els fets de dia 1 d’Octubre, llenguatge que em recorda haver llegit Nicolás Sesma Landrin i el seu treball “Franquismo, ¿Estado de Derecho? Notas sobre la renovación del lenguaje político de la dictadura durante los años 60”, on trobam entre d’altres dades interessants, el següent: “El lenguaje franquista utilizó habitualmente expresiones ajenas a sus raizes políticas tales como democracia, libertades, constitución o Estado de derecho desnaturalizándolos, en lo que podría denominarse un regimen “virtual”, poco acorde con la realidad.”

Per tot això entenc que els fets de l’1 d’Octubre ens posen davant un escenari que afebleix la democràcia i del que hauria de ser la modernització d’un estat. Si l’únic recurs és l’ús de la força, ens allunyam dels estats moderns. Per acabar, una anècdota sorgida aquests dies: sembla que quan la Guàrdia Civil va arribar a la Conselleria de Vicepresidència i Economia de la Generalitat, en demanar a la interventora que gravàs una sèrie d’informacions a un CD que duien els agents, aquesta els va haver d’informar que feia més de deu anys que ja no funcionaven amb CD.