ALS LECTORS DE CAP VERMELL
A manera de comiat
Us dic adéu i no vaig enlloc, prenc comiat sense moure'm d'on sóc... Me'n vaig, sí, però me'n vaig d'un indret que no és real, d'un bocí de poble que no existeix. Me'n vaig de “Cap Vermell”, aquest espai tan eteri i inabastable com les il·lusions i els somnis. Me'n vaig. Després de més de 36 anys, apleg.
He intentat cercar la raó d'aquest final de trajecte, una excusa per a justificar la meva renúncia, alguna cosa per posar damunt aquesta taula igualment intangible que hem compartit amb els companys d'aventura – amics, certament – i amb tots vosaltres. I no me n'he sortit. No me n'he sortit perquè, ben mirat no hi ha cap motiu més enllà de mi mateix. És, senzillament, la sensació de cansament que els anys em procuren i que, a hores d'ara, m'empeny cap a davall el porxo, a mirar com juguen els meus néts.
Però no ens posem transcendents. Al capdavall, jo dic adéu i la majoria no devíeu saber ni que hi era. Ah, tu també feies part de la família de “Cap Vermell?, us deveu preguntar, més d'un. Sí, jo també n'era membre, d'ençà del desembre de 1980, data de fundació d'aquest mitjà de comunicació. Cert és que la meva presència sempre ha estat més aviat prescindible i, per tant, la meva absència no es notarà gens ni mica i tot continuarà igual a partir d'ara. En aquest sentit, l'únic que hi perd sóc jo, així que ho deix des de la tranquil·litat que l'invent queda en mans millors que les meves.
Amb encerts i no poques errades – com tot allò que feim els humans – en aquests 36 anys que hi he estat ficat, crec que “Cap Vermell” ha complert una tasca informativa i cultural que, quan s'estudiï aquest període de vida del poble, no es podrà passar per alt. Des de la revista en paper al format digital d'ara mateix, passant per la coedició de mes de 20 llibres o pels 17 anys de Premis Cap Vermell, fins i tot els més crítics amb la nostra tasca no tenen més remei que reconèixer-ne els mèrits indubtables.
Pel que a mi fa, a nivell humà tot han estat guanys, com el de l'amistat dels pioners, Joana Colom, Biel Pérez, Maria Vives, Marigerma Melis, Ani Muñoz, Pep Terrassa, Joan Rai..., i de l'equip actual, els membres del qual no anomenaré perquè no en vull posar cap davant l'altre. Tots ells han engreixat la nòmina dels meus amics i no els dec mes que agraïment. Un agraïment que faig extensiu, com no pot ser d'altra manera, a tots i cadascun dels lectors de “Cap Vermell”, que en definitiva sou els que, durant més tres dècades, heu donat suport i, per tant, heu fet possible la pervivència del projecte.
A vosaltres, lectors, em permet demanar-vos que continueu amb la vostra encoratjadora fidelitat a “Cap Vermell”, i ho faig a partir de la meva adscripció al vostre bàndol: des d'ara pas a les files dels lectors rasos, que no és poca cosa. Igualment, us deman excuses, les més sinceres, a tots i cadascun de vosaltres, si en alguna ocasió us ha incomodat res del que he fet, dit o escrit com a membre de l'Associació Cultural Cap Vermell.
No renuncii, si els companys m'ho permeten, a continuar publicant algun article d'opinió, a títol estrictament personal, però des d'aquest moment deix de tenir res a veure amb la línia editorial i informativa de “Cap Vermell”, i amb la seva labor cultural.
Una abraçada forta a tots,
Jaume Fuster i Alzina
