Quan els científics investiguin genèticament el funcionament dels components de moltes juntes directives de clubs esportius, molt probablement podran aïllar els gens de la comandera.


Equip espanyol entrenant per a l'America's Cup de vela de 2007, provant les diferències entre embarcacions.

Qualsevol persona que hagi fet una mica d’esport de competició sap que darrera de l’activitat física pròpiament hi ha una activitat administrativa per a la gestió del club. Qui hagi passat uns anys veient el pas de diferents juntes directives, s’adona, un moment o altre, de les baralles que hi ha per prendre el relleu d’aquells qui manen. Normalment, aquestes guerres són més virulentes quants més recursos econòmics té el club en qüestió.

La comandera transforma les persones. Quant als clubs esportius, al meu parer les juntes directives sovint estan formades sense professionals que sàpiguen organitzar i gestionar els interessos esportius, la qual cosa, barrejada amb les ganes de donar ordres, és un camp adobat per a les frustracions dels esportistes que no despunten. I amb les frustracions particulars arriben les frustracions globals del club com a entitat, i d’aquí als crits d’uns contra d’altres i a llençar-se els trastos pel cap, només hi ha una petita passa.

Qui no ha fet competició, alguna vegada a la seva vida? A escola, ja de petits, els infants de diferents edats i sexes fan demostracions evidents, d’una manera o d’altra, que volen guanyar i/o ser els millors. Els entorns escolar i familiar ajuden a filtrar, amb la voluntat i gustos dels propis menuts, si es decanten per seguir fent esport o ho deixen córrer.

Esport i salut són paraules que sempre van lligades, tant pels beneficis que l’activitat física ben feta comporta en l’estat del cos i de la ment, com per les lesions generades quan l’esport es practica malament o a causa de forçar el ritme per exigències pròpies o alienes. La competitivitat que un mateix porta a dins li pot dur a tenir alguna lesió, però no a fer-la crònica si no és que està malalt per guanyar, perquè el dolor, tot i que els humans ens hi acostumem, genera por i defenses contràries a repetir-lo.

La malaltia per guanyar, al meu parer, està més promoguda per l’entorn que pel propi esportista, siguin pares o entrenadors, i d’altres elements, fins i tot de caire psicològic. Jo l’anomeno “malaltia”, perquè crec que el vessant extremadament competitiu al qual estan sotmesos alguns esportistes en edats de creixement hauria d’estar regulat tècnicament per tal d’evitar lesions i situacions de frustracions a molt llarg termini, com les depressions que tenen alguns esportistes de molt alt nivell en acabar la seva carrera esportiva, arribant alguns d’ells al suïcidi.

A tots els amants de l’esport ens agraden els beneficis que té per a la salut. Es pot practicar esport en la seva justa mesura a qualsevol edat, però, quina és aquesta mesura i qui la dictamina? La resposta a aquesta doble pregunta és, al meu parer, clau en l’èxit d’un club esportiu.

Podem definir per separat alguns vessants de l’activitat física, encara que van molt lligats:

• Plaer i diversió
• Formació
• Manteniment (incloent recuperació de lesions)
• Competició
• Competició d’alt nivell i patrocini

Per a la majoria dels mortals, l’esport hauria de ser una activitat agradable i, fins i tot, divertida, per molt que alguns moments poden resultar avorrits. Aquest aspecte hauria de traslladar-se a l’esport de manteniment, al de formació i a la competició en categories no professionals. Qui més qui menys, tothom sap que cert manteniment físic ben dirigit ajuda a tenir el cos en un estat sa i agradable, i que contribueix a tenir la ment més desperta i àgil.

La millor manera de crear afició és fent que els joves esportistes comencin divertint-se.

La formació és, al meu entendre, un dels aspectes que ofereixen més controvèrsia, principalment per l’orientació que volem donar uns i altres als esportistes més joves. Sóc del parer que la formació esportiva generalitzada en edat fins als 15 ó 16 anys hauria d’enfocar-se més cap a la diversió i menys a obtenir rèdits competitius. Això no vol dir que ningú no pugui fer competició, sinó que els resultats esportius no haurien de ser tan traumàtics com ho resulten per a alguns esportistes, per als seus progenitors i entrenadors. Si hi ha joves que apunten maneres, se’ls ha de potenciar, però mai perdent de vista ni la seva formació educativa ni el seu creixement físic. De fet, els esportistes d’alt nivell en edats inferiors aprenen a esforçar-se molt més perquè tenen obligacions acadèmiques afegides a les obligacions esportives. Crec que el problema es genera més habitualment entre aquells que “haurien d’haver estat triats” segons els criteris dels progenitors, i no dels tècnics que fan la tria, és a dir, els esportistes bons però no tan bons com per ser els “triats”.

Per molt que alguns no ho considerin, la formació esportiva va estretament lligada amb la formació personal; les petites frustracions dels més joves serveixen per construir la duresa necessària per al dia de demà, sense perdre la cara amable que hauria de tenir tota activitat esportiva. La rivalitat ha de quedar dins del camp i emparada sota els límits del reglament esportiu vigent, sancionant aquelles persones que se’l salten. Els clubs haurien de vetllar més pel comportament dels seus esportistes, traient la pressió que s’hi carrega als àrbitres i jutges d’algunes disciplines.

A les regates de clàssics hi ha professionals i molts esportistes aficionats, pel plaer que suposa fer navegar aquestes meravelles en comparació amb les embarcacions modernes.

L’esport de manteniment és més habitual de manera particular i en centres dirigits estrictament a aquesta tasca, però podria ser una bona entrada de recursos econòmics per als clubs.

La competició és el punt central de les controvèrsies dins dels clubs i, potser, en algunes relacions familiars. Cal aprendre a no demanar allò que no es pot obtenir. Per molt que jo m’entreni, que em prepari físicament, que em dopi o faci les trampes que faci, difícilment podré guanyar a individus molt més preparats que jo en una disciplina esportiva. Si m’enfronto a Rafel Nadal jugant a tenis, sigui en terra batuda o en un camp de naps, com no li lligui les dues mans a l’esquena, no tinc res a fer. A més, segurament perdria jo per incompetència meva.

Sovint oblidem la qualitat del contrari. Guanyar i perdre són dos verbs que es conjuguen al mateix temps si parlem de competició. El que segur que no val és allò tan habitual a l’escola: “he aprovat” o “m’han suspès”. Esportivament parlant, hauríem d’aprendre a saber quan estem preparats i quan no ho estem a l’hora d’afrontar un repte. Evidentment, els joves en període de formació no ho poden saber si els manca experiència, però aquesta informació l’ha de gestionar l’entrenador, i no les juntes directives ni els grups de familiars que van al camp. En qualsevol cas, qui sempre guanya, o bé és un fora de sèrie, o és que està competint sempre contra rivals menys preparats. De gent esportivament fora de sèrie n’hi ha ben poca proporcionalment al número de practicants.

La prova final de l'America's Cup de vela 2007 va ser, probablement, la més disputada de totes les edicions, amb 1 segon de diferència entre el guanyador (equip de Suïssa) i el seu rival (equip de Nova Zelanda).

La separació en categories, divisions o grups de competidors, és necessària per tal d’establir una segmentació que faciliti la gestió de les competicions. Ara bé, que la manera de fer les divisions sigui justa o no, depèn de factors diversos en els quals no hi entraré perquè caldria analitzar cada disciplina cas per cas. El que sí em sembla just és que, participant en una categoria determinada, uns equips o participants ascendeixin de nivell i d’altres baixin. És una manera de promocionar els millors d’una categoria a fer-los jugar amb equips o esportistes que puguin tenir un nivell més semblant al seu. A la inversa també: si no ho has fet prou bé, potser podràs jugar de manera més equitativa i passant-ho millor amb els equips de la categoria inferior a la qual has baixat. I això, fora dels equips i esportistes d’alt nivell, patrocinats, no hauria d’arribar a generar cap trauma en competicions inferiors.

S’ha de combinar formació, aprenentatge, diversió i frustració. Practicar un esport per obligació només ho entenc per prescripció mèdica, per guanyar diners o... per masoquisme. Fora d’aquestes opcions, l’esport s’ha de practicar per plaer, per manteniment, per formació, per esperit competitiu, per conèixer altres persones, per compartir, però sempre per divertir-se. La diversió ha d’estar especialment present en un ampli percentatge del temps quan el practiques. És normal tenir moments baixos i estones d’avorriment, però l’esperit ha de ser constructiu. I aquí entren, malauradament, els punts de vista distorsionadors de les juntes directives, d’alguns familiars i d’alguns entrenadors i instructors, quan forcen els jugadors, exigint-los uns rendiments extraordinaris sense pensar que tots tenim baixades de rendiment, fins i tot en tenen els professionals.

L’administració d’un club esportiu podria ser més senzilla construint l’activitat damunt una base de diversió, tenint molta més cura dels aspectes formatius i deixant als tècnics qualificats que facin la seva feina. Un club normal i corrent ha de vetllar per la salut física i mental dels seus socis; la gestió econòmica ha d’estar vinculada al manteniment de l’estructura socio-esportiva. Gestionar-ho d’altra manera és, al meu parer, estar en fora de joc.