En aquests temps tan dubtosos i plens de canvis a nivell social i de l'inconscient col·lectiu, tots els partits polítics convencionals, PPSOE i altra faramalla mediàtico-econòmico-polìtica de dretes de l'estat, la seva ansietat es fa ben palesa. Diuen alguns periodistes habituals de l’entorn de’n Emilio Botín que en una conversa poc abans de finar els va confessar la seva preocupació per l’ascens de Podem i el “desafiament” sobiranista català. No és estrany que una persona d’aquesta talla, tan preocupada per els seus doblers, i sobretot perquè els hi tornassin, encara que fossin famílies sense feina o gent acomiadada i no els poguessin tornar, digués aquestes paraules. Com no ha de tenir por un personatge que ha rubricat i consentit no sé quants de desnonaments i desaparicions de caixes d’estalvis? Bé idò, Sr Botín; sigui allà on sigui, no crec que se n'hagi duit ni un cèntim a la tomba, ni un que és un. En canvi crec que se n'ha duit molta d’avarícia i moltes coses més. Va tenir una bona oportunitat, vostè que podia, de canviar la nostra societat per fer-la més justa i de model econòmic.

Si vos hi fixau, ara, en plena precampanya electoral, encara que restin sis o set mesos per a les eleccions municipals, els dos principals partits estatals, PP i PSOE, en els seus discursos, quan tenen actes o mítings, no és normal que sempre hagin de fer referència a Podem i les seves “dèries populistes”. És pràcticament impossible escoltar al Sr Rajoy o al Sr Sánchez fer un parlament sense fer esment a Podem i a la voluntat del poble català. Això no ho dic jo, basta escoltar-los quan xerren i confirmar-ho. Davant un PSOE que gairebé ha deixat les arrels marxistes del seu fundador, Pablo Iglesias, i davant un PP que mai ha renunciat a les seves arrels franquistes del seu fundador, i amb molt d’orgull, és normal que aquests dos partits quan parlen d’aquests assumptes sembli que escoltam la mateixa ideologia política. M’agradaria des d'aquí, des d'aquesta humil opinió meva, demanar al Sr Sánchez, quan diu que no pactarà amb populismes, què en pensa d’aquesta gent que fa pinya davant els bancs perquè els tornin els seus doblers estafats, de les anomenades preferents. Ho considera populisme, Sr Sánchez?

L’exemple més proper de nerviosisme el trobam al nostre municipi. Un personatge fosc, tant d’idees com de pensament polític, escriu a un setmanari local les misèries de l'esquerra com a moviment polític, encara que per a això hagi de fer enaltiment indirecte o directe de períodes tenebrosos de la història contemporània, considerant-ho lo més normal del món. I clar, Esquerra Unida de Capdepera li contesta amb molta de saviesa i que una persona amb dos dits de seny, independentment de la seva ideologia, podria entendre. Ell ho compara amb l’estalinisme soviètic i el règim de Pol Pot a Cambodja, com a resposta per a justificar-se! Que estan de desesperats! Donar a entendre que un moviment popular que pensi més en les persones, que vol establir legalment unes lleis en contra dels abusos dels bancs i dels empresaris és comunisme pur i dur és senzillament estar ben nirviós. És ben cert que tant l’estalinisme com Pol Pot foren règims genocides absoluts, però això no tapa ni justifica, ni molt manco, que es donin com a normals règims dictatorials igualment genocides, encara que aquests “governassin” durant quaranta anys i fossin aliats ideològics i militars dels qui provocaren les dues guerres mundials i una guerra civil contra un govern que va esser escollit democràticament a les urnes.

Democràcia, català, Podem (Pablemos per a alguns) independència… Què tendran aquestes paraules que els posa tan nirviosos i els fan tanta de nosa?