No puc manco que deixar constància – ja que sembla que ningú no ho ha fet – de les exquisideses dels continguts de les tres cartes del company Biel Mir a la Tia Europa.

He de confessar que vaig fruir de bon de veres, especialment amb el capítol referit a la colonització comercial, si bé el conjunt de les tres entregues no té tara en absolut. Pens que és tot un luxe comptar amb aquesta acurada ploma.

Un, de vegades, amb això de l’escriure, es mira massa el llombrígol, com ha estat, en més de dos cops, el meu cas, ja que l’estima i l’aviciadura dels responsables de “Cap Vermell”, entre d’altres publicacions en les quals un ha tingut la fortuna de col·laborar i escriure,  ho han fet així possible.

 I un s’adona que no és el centre de l’univers, ni molt manco.  N’hi ha hagut d’altres, de mestres en les tasques d’escriure, en els qual m’he mirat. I, en el cas que ens ocupa, l’amic Biel Mir s’incorpora de ple dret, vertical o bé dreçat, a la llarga llista de persones que mereixen la meva admiració o reconeixement.

Sóc conscient que a Biel, tal volta, no li faran molta gràcia les meves paraules, ell passa per ser persona molt discreta, sembla que és amant de passar desapercebut, i és per això que, per ventura, no hem pogut apreciar els valors que encobeeix com a subjecte literari, ja que com a persona són prou reconeguts.

Biel, demana disculpes a Tia Europa per no haver-li escrit temps enrere. Jo crec, Biel, que les disculpes també les hauries de demanar als nombrosos lectors de “Cap Vermell” que, pràcticament fins ara – ja sé que abans has redactat altres d’articles – han estat orfes de poder fruir, com jo he fet,  de la subtilesa dels teus escrits, d’aquest estil teu tan genuí.

”Aixó de les cartes, va com va; abans, a cada instant n’estàvem preparant una, però ara gairebé ens hem oblidat del significat de la paraula “comunicació”.  Son paraules teves, Biel, per tant no tornis a oblidar-te i continua escrivint. Els lectors t’ho agrairem. Jo, per la meva part, incorpor al meu Arxiu de premsa aquests articles teus que tanta complaença m’han produït.

Endavant!

Tomeu Melis