És una cosa evident que els pins de Cala Rajada van desapareixent, com ho feren completament els de Capdepera. Cada poc temps surt la notícia, generalment a Cap Vermell, que han tallat un, dos o més pins d’algun dels carrers. Tot això, és clar, produeix una gran tristesa, perquè ens dóna la imatge de la poca sensibilitat que tenen les persones amb la diversitat biològica, com també altres vegades ho demostren amb la diversistat cultural. No voldríem mesclar ous amb caragols, però l’atac frontal contra la diversitat es fa des de totes bandes i d’una manera cada cop més generalitzada.


Assenyalar els motius d’aquest rebuig a la diversitat ens duria a acumular dades i més dades que ho demostrarien d’una manera tan evident que faria feredat, per això ara, tan sols, volem assenyalar que aquest pinocidi que s’està perpetrant a Cala Rajada és un més dels símptomes que mostren la cara més obscura de la humanitat.



No tolerar els pins és una manera de dir ben clar i ben alt que no es tolerarà qualsevol cosa que «molesti» i que posi traves al creixement constant de l’economia. I aquesta mescla explosiva de capitalisme a qualsevol preu i la intolerància a la diferència és el que està duent el món a un carreró sense sortida.

Aurelia Canaan va escriure un llibre després de la seva estada a Cala Rajada a cavall de les dècades dels cinquanta i seixanta del segle passat. A la pàgina 95 del seu llibre hi va escriure:

«Els pins constitueixen una de les característiques més boniques de Cala Rajada. Durant molt de temps, ningú s’adonà d’aquest fet i molts de pins foren talats indiscriminadament, fins que la seva disminució es començà a fer evident. Avui, el seu valor s’ha incrementat fins al punt que ningú no compra un tros de terra sense que n’hi hagi qualcun». 

Per tant, podem arribar a la conclusió que, amb els pins, és l’essència mateixa de Cala Rajada la que es va tallant a trossets sense que sembli que a ningú li importi. A nosaltres sí.