Dia 31 de desembre se celebrà modestament el dia 31 de desembre a Capdepera, concretament al castell de Capdepera. Els actes prevists es desenvoluparen davant sa Torre de Sa Boira i la porta del Rei en Jaume i consistiren en la col·locació de la senyera a la torre de Sa Boira i la lectura del manifest del dia 31 de desembre escrit per l’historiador Gabriel Ensenyat i la lectura d'un text escrit per en Josep Terrassa al voltant de la figura del rei En Jaume I i Capdepera, centrant-se en la porta del rei En Jaume i la seva significació (el podeu llegir a http://www.capvermell.org/index.php?option=com_content&view=article&id=9240:31-de-desembre-a-capdepera-escrit-llegit-per-josep-terrassa&catid=7:colmlaboracions&Itemid=28)
Després, els assistents, pogueren prendre un tast d'herbes i unes galetes, alhora que s'allargà la trobada amb una xerrada distesa.
Uns actes senzill, però dignes, per a celebrar la diada del 31 de desembre.
L’organització de l’activitat és de l’OCB, de l’associació cultural Cap Vermell i de l’Associació Gabellina i Oriental
Text del manifest de 31 de desembre 2011
MANIFEST DEL 31 DE DESEMBRE
Que el 31 de desembre de l’any 1229 representa una fita important i significativa dins la nostra història és un fet conegut, que no cal reiterar. És el fet històric que més directament ens afecta ja que els mallorquins que hem arribat al segle XXI som el resultat del procés històric iniciat amb la conquesta catalana. Conquesta i, sobretot, repoblació i colonització, ja que el que conferí un caràcter català al país va esser el poblament, dut a terme majoritàriament –per descomptat que no exclusivament, perquè no hi ha repoblacions exclusives– amb gent de Barcelona, de l’Empordà, del Rosselló i de totes les contrades catalanes. Un procés, per altra banda, que no hem de circumscriure només a la immediata postconquesta sinó que s’estén al llarg de moltes dècades. Del resultat final en tenim mostres, per exemple, en els centenars de topònims catalans trasplantats a l’illa o bé en les dotzenes de llinatges toponímics corresponents a noms de llocs de Catalunya, molts dels quals encara perduren avui. Tot això és tan evident i visible que no cal esser cap especialista en la matèria per a copsar-ho.
L’ocupació de Madina Mayurqa té com a punt de partença l’expansió catalanoaragonesa cap a les terres veïnes de l’Islam fronterer. En aquest cas, a més, s’hi sumava l’interès afegit per ocupar un territori insular, un regne marítim: “Serà cosa meravellosa a les gents que oiran aquesta conquesta que prengats terra e regne dins en la mar”, li diuen els nobles al jove rei Jaume I abans de començar la campanya. L’èxit de l’empresa, però, significà la fi d’una altra societat, la destrucció del món andalusí mallorquí. Aquesta circumstància ha generat debat entorn a la conveniència o no de commemorar el 31 de desembre, una efemèride que ja se celebrava al segle XIII i converteix la Festa de l’Estendard en la celebració de caràcter nacional més antiga d’Europa. Tanmateix el fet històric és el que és i silenciar-lo no faria més que diluir (hom està temptat de dir: “més encara”) la nostra identitat i els seus orígens. Una cosa que no ens podem permetre en un temps en què les identitats dels pobles i les nacions sense estat es troben amenaçades en aquest món global i en aquest Estat espanyol que tant s’omple la boca parlant de la pluralitat de les “seves” terres però que a l’hora de la veritat és tan poc amic de la diversitat i les identitats de l’“altre”. Dissortadament l’Espanya plural és cada cop més singular. Per això, tot allò que significa reforçar –o recordar, simplement– quins són els nostres orígens nacionals no només no resulta sobrer sinó que és imprescindible. Perquè, com ens recordava ja fa temps Raimon, “qui perd els orígens, perd identitat”. Silenciar la conquesta de Mallorca, pels qui estimam i valoram la diversitat, fins i tot seria fer un mal favor als qui al seu moment foren els vençuts. Commemorar la conquesta ara ha de servir, a més de rememorar una identitat, per plantejar que mai més les cultures, les llengües i els pobles, en definitiva, han de patir escomeses devastadores. Que això fa part del passat i de la Història, de quan les coses es feien d’aquesta manera, però que als nostres dies no ha d’esser així. Recordar el 31 de desembre ha de servir també per reivindicar la memòria d’aquells “altres mallorquins”.
I, parlant precisament de silencis, el que en cap cas no hem de repetir a casa nostra és el que precisament enguany ha ocorregut a les Espanyes respecte d’un episodi cabdal de la seva història: la conquesta musulmana de la Península Ibèrica l’any 711, de la qual aquest 2011 es complia el tretzè centenari, el qual ha passat totalment desapercebut. Simplement no han commemorat res: el silenci davant el fet històric ha resultat esgarrifós. Quina diferència amb tot allò del «Quinto Centenario» del 1992! No cal demanar-se gaire el perquè; simplement no interessava. I tots intuïm per què no ha interessat. L’“altre”, en el millor dels casos, no interessa.
A casa nostra també hem tengut un centenari que ens tocava de prop. L’any 1311 morí Jaume II i fou coronat el rei Sanç o Sanxo. La commemoració ha estat més acadèmica que a escala popular. Potser la crisi i les seves seqüeles, que seran devastadores per a tot allò relacionat amb la cosa cultural, hi tengui relació. En tot cas ni la història, la llengua i la cultura pròpies –i ja no parlem de la qüestió identitària– fan part de les prioritats dels qui, fins i tot per llei, se n’haurien de preocupar més. Més aviat ho plantegen en termes excloents i en lloc de protegir la llengua minoritària i minoritzada –el català– prenen mesures en un únic sentit: salvaguardar els suposats drets dels qui sempre s’han oposat a qualsevol procés de normalització. És trist i decebedor veure com trenta anys després d’haver recuperat formalment l’oficialitat del català i de gaudir d’institucions polítiques d’autogovern la llengua es troba en un procés de reculada alarmant. És una paradoxa inimaginable fa unes dècades. Però els mecanismes de l’Estat i dels seus agents són els que són. Per això, enfront d’aquesta realitat immediata que pot condicionar el futur i el destí del nostre poble, el que hem de fer és deixar sentir la nostra veu més forta i ferma que mai, per tal d’assegurar que la llengua catalana i la nostra identitat cultural i com a poble continuïn essent una eina de cohesió i alhora la nostra carta de presentació de cara al món com a ciutadans d’un país.
Visca Mallorca! Visca el 31 de desembre!
Gabriel Ensenyat
