Tot i que potser que aquest no sigui l’adjectiu més escaient, per a referir-nos al concert de Noemí Dalmau i Oriol Palau del passat dissabte dia 20, el primer que ens ve al cap és el de bell. Un bell concert. Reconfortant, també. Agradable fins al més mínim detall, inclosa l’estètica dels dos concertistes, abillats d’un blanc lluminós, com la música que interpretaren.

Dir que el moviment conegut com a nacionalisme musical espanyol, romanalla tardana del Romanticisme, és el que millors fruits ha donat en tota la història de la música d’Espanya, no deu estar molt lluny de la veritat. Un moviment que a la resta d’Europa s’havia començat a desenvolupar durant la segona meitat del selgle XIX i que, aquí, no cobrà tota la seva força fins al segle XX. Es tractava, curt i ras, de beure de les fonts del folklore i de les melodies de caire popular.

D’això va anar el concert. Dels grans noms d’aquesta música: Falla, Turina, Granados... i  Cassadó. Gaspar Cassadó. Aquest darrer és un nom poc habitual dels concerts que se’ns ofereixen, i que alguns hem de confessar que descobrírem en aquesta ocasió. Violoncel·lista ell mateix, va deixar molta música escrita per a aquest instrument, i a aquest autor varen dedicar bona part del concert Noemí Dalmau i Oriol Palau, cosa que els hem d’agrair.

Dalmau (piano) i Palau (violoncel) hi posaren, a contribució, alguna cosa més que tècnica acurada. Aquesta ja se’ls suposa. També hi posaren sentiment, delicadesa, passió..., i en va sortir un recital que va establir un corrent de complicitat amb els espectadors, gairebé tangible. I ja que d’espectadors parlam, diguem que aquests ocuparen un poc més de la meitat de l’aforament del Teatre Municipal.