El concert de jazz de Sant Roc acabà en una jam session espectacular

Les festes de Sant Roc recuperaren, en aquesta edició, els focs artificials que havien perdut l’any passat. Ara no sabríem dir a quina regidora de festes li hem de donar les gràcies. Els focs, modestos, foren en tot cas un bon colofó per unes festes modestes i que, això no obstant, comptaren amb una bona concurrència en la majoria d’actes.
 

Després dels focs, de la mà de Manuel Muntaner, ens arribà una nova edició de la Nit de Jazz, en el moll. És a dir, que se’ns oferí la possibilitat, com un miracle, d’escoltar bona música, un any més. Gràcies Manuel!

Iniciaren el concert els coneguts Beats VapoRub. És a dir, la veu meravellosa de Laia Cagigal, acompanyada per Jeroni Sureda a la bateria, Llorenç Barceló a l’orgue Hammond, i Esteve Huguet a la guitarra. Del seu quefer ja n’hem estat testimonis en distintes ocasions i, per tant, cap sorpresa, sinó la constatació del creixement artístic del grup i de la qualitat dels seus quatre membres, amb unes possibilitats immenses i un futur que, segur, és ple de possibilitats. I no conformes amb el que ells quatre ens estaven oferint, ens tenien reservada l’agradable sorpresa de la participació de Pep Garau, a la trompeta, i del “dire” Miquel Gayà al trombó. Aleshores, la banda ja havia cobrat unes proporcions considerables, d’una solidesa absoluta.

La segona part estava reservada a l’actuació d’un guitarrista també prou conegut, Andreu Galmés, el qual es va presentar acompanyat per un grup d’absoluta solvència: Steve Bergendy (baix), Miguel Navarrete (bateria) i Roger Manchon (saxo tenor). I la cosa va començar funcionant a la perfecció. Però aquí també ens esperaven un caramull de sorpreses. En primer lloc, la presència no anunciada d’un altre vell conegut, amb un prestigi reservat als millors: Max Sunyé. Després, la participació de tots els músics de la primera part. I encara restava l’aparició d’un altre “producte local” de primera qualitat: el guitarrista Juanmi Sancho. És a dir, que la festa va acabar en una mena de jam session formidable, amb deu músics damunt l’escenari que feren les delícies dels bons aficionats que quedaren fins al final.





Un emperò? Bé, en tot cas seria el referit a l’etiqueta. Avui, sota el paraigua del jazz s’hi agombolen moltes i variades músiques, com ara el funky, el soul, la música ètnica... Però, dit això, quedem-nos amb la qualitat del concert del dia de Sant Roc i, una vegada més, donem les gràcies a Manuel Muntaner, per la seva perseverança i la seva capacitat de convocatòria. I que sigui fins l’any que ve.