Sóc en Xisco Campins Vivancos, per si algú encara no em coneix, fill d’en Joan i na Llúcia, de can Campins, sense malnom, perquè ni aquí a Cala Rajada, ni a Artà, d’on ve la meva família, no hi havia altra família Campins.

Avui sóc aquí, al fins ara “darrer Cap Vermell” que jo conec (perquè no podem assegurar que no en ploguin més de nous...), i som aquí per donar la primera empenta a les festes de Sant Roc de Cala Rajada, i com és costum algú ha de dir alguna cosa.

No penseu que això de “dir alguna cosa” sigui gens bó de fer..., de fet, just haver rebut la convidada, em va parèixer cent vegades més senzill que mitja hora més tard. Bé, mirarem de sortir-nos-en.

No em vull oblidar de donar les gràcies a l’Ajuntament i a les dues regidores de festes, na Marga Servera i na Carme Corraliza, que han confiat en mi per a aquest acte, i esper saber correspondre com pertoca a aquesta confiança.

I per què jo?, vaig demanar... La resposta va ser molt curta: “perquè sempre ets per enmig”. No sé què vol dir això, exactament,  però..., si vos he fet nosa en alguna ocasió d’aquestes que som per enmig, des d’aquí vos deman disculpes,

I sí, cosa que hi ha, cosa hi ha d’això que hi sóc, però jo no en tenc la culpa; són els meus companys i els meus amics els responsables, són ells que sempre m’emboliquen, m’enganen i em saben conquistar.

Idò ja ho veis..., sempre sóc per enmig i avui em toca estar davant, així que si no vos sap greu acostau-vos una mica més i em sentiré més a gust enmig de vosaltres, com sempre.

Passats uns dies després de la convidada, vaig posar en marxa el pensament, per a rumiar que és el que s’espera del pregoner de Sant Roc i, al cap i a la fi, què vos podria dir. I va ser aquí que vàrem topar amb la boira... Ja vos he dit que no és gens bo de fer “dir alguna cosa”. No trobava el “tema” políticament o popularment correcte.

El meu record de les festes de Sant Roc no és massa extens, el que més bé record és l’ambient que es creava a la plaça dels Pins, amb les casetes, els futbolins, els xurros i la ració extra de corte de gelat del coquero que ens tocava per les festes. Record el bocí de plaça sense pins amb la pista de ball de ciment, rodona i amb un pal molt alt des d’on sortien en forma de ventall tots els paperins. Record també aquell escenari que creixia per la part de darrere de la plaça, cap al carrer, i que servia de vestidors, si els artistes no anaven a canviar-se a can Matemales o a can Tonet. També record les barreres que tancaven la plaça i els infants com jo que miràvem entre els barrots per veure alguna cosa, si és que vèiem res, i en tot cas ens entreteníem a cercar qualque bocí espenyat per on passar i, si no teníem sort, els guardians ens aplegaven i ens treien defora i s’havia acabat la festa. Qui no recorda les cadires i les taules de fusta per a vips, la gent que triava les misses, i per a la resta els bancs estrets i incòmodes, que no convidaven gens a seure, i que temps després varen servir per a estar també incòmodes a la sala de plens de l’Ajuntament. I la grava que envoltava la pista de ball, que es ficava dins les sabates i les embrutava i que havies de trepitjar com si trepitjassis ous, per no molestar amb el renou que feia. I per acabar Sant Roc, el gelat extra, les juguetes de dos reals i anar a dormir més tard. Els focs artificials...

Més endavant, ja de jove, va venir la història de la revolta i les festes alternatives, populars, sense barreres, i sobretot sense pagar... Això ja ho coneixeu quasi tots vosaltres (per cert, en aquell temps ja hi havia indignats).

Però el més important d’aquell temps per mi (i d’això sí que en vull parlar més), va ser la flama que es va encendre pel moll per fer festes populars, flama que pel temps s’ha convertit amb un bon “fogueró” al qual cada any, pel Carme, molta, moltíssima de gent s’acosta per a “escalfar-se”. D’això ja fa més de 35 anys, quan un grup de gent, joves i més grans, decidiren que les festes les havien de viure de prop i les havien de tocar amb els peus i les mans.

Girant la mirada cap enrere, veig aquell primer ball que es va fer damunt el moll de Cala Rajada, on es demanava una aportació voluntària de 25 pessetes, per ajudar a pagar les despeses, i a canvi et penjaven un cartellet que deia, si fa no fa, “jo també puc ballar”; això per als més grans. I per als més petits es feren tallers i jocs infantils, a banda dels tradicionals actes propis de la festa dels pescadors, com l’ofici a l’església, la processó i els focs.

Aquest punt de partida es convertí, en els anys següents, en la creació d’una comissió de festes del Carme que no ha deixat de caminar d’aleshores ençà, malgrat canvis i més canvis. Una comissió que conec de prop des de el primer moment fins a dia d’avui, amb l’intent no de fer festes, sinó que la festa la faci la gent, que és l’únic motiu: si no hi ha gent, no hi ha festa. Jo sé del cert el que costa fer festa sense talonari, anant a captar pels portals i fent comptes a cada passa que es dóna, per mirar d’arribar a “final de mes”, perquè n’hi ha que creuen que tota la festa està pagada, que la gent que està cada dia per amunt i per avall pel moll, i darrere la barra del bar de les Festes del Carme, se’n va amb les butxaques plenes i l’any que ve ja ens veurem. Però no és això companys, no, no és això. Tal vegada hauríem de tornar a repartir cartellets que diguessin, per exemple, “jo també faig festa amb vosaltres”.

Però avui, a banda de la festa, també és un dia especial per a mi. Ens trobam a un lloc que, durant la meva vida, ha tengut altres noms: “es Coll d’Os”, el “Club s’Auba”, “l’escola de s’Auba”, “s’Auba”, “s’Auba vell”, “s’Auba blanca”, “es Campet”, i altres noms... Aquí, en aquest redol, m’hi he passat moltes, moltes estones, de nin, de jove, de gran..., i a més a més, avui, soparem plegats per a celebrar que fa 25 anys que tenim “escola de s’Auba”.

Són moltes les imatges que em vénen al cap... Venir a jugar per aquí, enmig dels pins, com si fos anar d’excursió (sobretot per als que vivíem més al centre de Cala Rajada); els patis que fèiem quan era hora de berenar i jugar en temps de l’escola unitària de don Toni, que es trobava on ara hi ha la “Casa del Mar”; les hores que passàvem jugant a l’arena i als jocs del parc o fent lliguetes improvisades de futbol o bàsquet; els primers contactes amb el tennis, mirant els partits que organitzava el club de tennis s’Auba, fent de recollidor de pilotes, o pilotejant a la paret que encara es conserva; les hores que hi hem passat amb el club de bàsquet, entrenant nins, joves i grans, jugant tornejos i patxangues, reparant cistelles, agranant la brutor, eixugant aigua els dies de pluja...

Però, d’altra banda, va ser aquí on vaig donar les primeres passes com a monitor, com a mestre, com a educador sense experiència, quan encara era un jovençà que es volia menjar el món fent coses.

Record les dificultats dels començaments, quan, sense edifici, un grapat de pares, l’associació de pares d’aquell temps, amb esforços i convicció, empenyia, insistia, i no defallia, perquè hi hagués una escola a Cala Rajada, amb voluntat i valentia. Parlaven amb uns i els altres i cercaven espais on anar ubicant els alumnes que s’anaven incorporant a la que seria la nova escola de s’Auba, hi havia l’edifici del Club s’Auba, ca ses Monges, devora la plaça dels pins a la carnisseria de ca na Llucia... Fins que es va fer un edifici nou, complet, equipadíssim i que, això no obstant, de mica en mica va tornar a ser insuficient per a les noves necessitats de la població.

Vaig nàixer com a mestre al mateix temps que ho feia la nova escola, cercant el millor per a una educació més integral i integradora, sorgint des de baix, sense recursos, compartint espais, inventant materials, en definitiva, amb ganes d’evolucionar, de fer “la nostra escola”, amb les idees clares des del primer moment, en defensa de la nostra identitat, els nostres costums, la nostra llengua i la nostra cultura.... Allà hi cabien tots, era una escola que amb l’esforç de tots els que hi han participat des del seu naixement, fins a la seva maduresa, podem dir que pot “anar davant el rei”. I passats aquests 25 anys, tots ens hem de sentir satisfets, contents i desitjant que en venguin 25 més.

Em sembla que hauria d’anar acabant, però no ho vull fer sense aprofitar aquesta llicència de ser pregoner per demanar algunes coses. Més ben dit, per fer algunes peticions en particular.

En primer lloc, als qui comanden, als polítics i també als qui manen a altre gent: Siau prudents en els vostres actes, pensau en els altres, així com voldríeu que els altres pensassin en vosaltres, feis les coses amb seny i responsabilitat, perquè darrere una cara sempre hi haurà un amic, un company o un veí...

Als que ens visiten...., encara que sigui per poc temps, o els que decideixen quedar-se a viure entre nosaltres, que respectin el fet que nosaltres ja hi érem quan ells arribaren, ja ens hem fet la nostra vida aquí, amb uns costums, amb una llengua, una cultura i unes tradicions. Ja cuidàvem de la terra i els boscos abans que això fos un negoci, ja trepitjàvem penyes i pedres per entrar a les aigües de les platges quan anàvem a banyar-nos, ja agranàvem la carrera, encara que no hi hagués llaunes, vidres o vòmits. Siau benvinguts tots quan sou i sempre que vos vengui de gust, i comprovareu que nosaltres encara hi som.

I a tots vosaltres, però també als qui no han vengut, vos voldria dir que avui som aquí perquè volem fer poble, volem estar junts com ho feim en altres ocasions que hi ha festa. Ajuntau-vos quantes més vegades millor, compartiu les alegries i els bons moments, feis-vos costat perquè entre tots farem coses importants, queixau-vos del que trobeu injust, indignau-vos amb el que trobeu, si vos ve de gust, però, sobre tot, i per damunt de tot, disfrutau i siau molt feliços.

Salut i que per molts d’anys poguem fer festa per Sant Roc.

Xisco Campins Vivancos

Cala Rajada, 12 d’agost de 2011