amb la inauguració del Mural de la Memòria
(textos de les intervencions de Joan Espìritusanto i Magdalena Nebot)
Com bé va dir el vicepresident de l’Associació de Memòria Històrica de les Illes Balears, l’acte que va tenir lloc el dissabte dia 25 en el cementeri de Capdepera constitueix un fet de justícia i de normalitat democràtica. I és que la inauguració del Mural de la Memòria i de la placa que recorda les víctimes de la repressió franquista del nostre poble, va assolir la necessària significació institucional donada pel recolzament de l’Ajuntament –d’aquest i de tots els del passat–, com a màxima representació del poble. 
La cerimònia, acompanyada d’un públic nombrós, va ser presentada pel membre de l’Associació, Joan Espiritusanto, qui va donar pas a sengles intervencions de la presidenta, Maria Antònia Oliver, i de l’esmentat vicepresident, Manel Suárez Salvà. Finalment, va prendre la paraula la gabellina Magdalena Nebot, la qual recordà les lamentables vivències que li tocà patir, com a conseqüència del cop d’estat de 1936. 
Hi poguérem veure el batle Joan Ferrer; els regidors Rafel Fernàndez, Antònia Ballester i Pere Fuster; així com l’exsenador, Pere Sampol, o l’expresident del departament de Cultura del Consell, Joan Font. 
Tot seguit, un grup de cantaires interpretà l’emotiu “Cant dels ocells”, i per acabar es procedí a una ofrena floral davant el Mural, una obra que, diguem-ho, neix d’un disseny de Jaume Ramis, materialitzat per Andreu Pascual.
S’estan fent passes cap a la superació d’un passat que, en molts de casos, s’havia tancat en fals. Aquesta n’és una, i important, però no hem d’oblidar que els cossos de moltes d’aquestes víctimes que ara recuperam d’un oblit injust, encara romanen desapareguts i que els seus familiars tenen tot el dret del món de voler-los recuperar i enterrar-los amb dignitat. Aquesta ha de ser la pròxima passa.
-------------------------------------------
Presentació de l'acte, a càrrec de Joan Esìritusanto:
Avui ens tornem a trobar aquí, dins aquest recinte respectuós per segona vegada, la primera l’abril del 2008, ja han passat més de tres anys, fou per commemorar el setanta-setè aniversari de la proclamació de la II República, i al mateix temps retre un ben merescut homenatge a les víctimes del franquisme d’aquest poble nostre, tan ben estimat com es Capdepera.
Aquest nou retrobament, que els components de la Memòria Històrica de Capdepera han propiciat, en l’ajuda imprescindible del Ajuntament, per lo tant, del poble, te la finalitat tan esperada per tots nosaltres, de l’inauguració d’aquest Mural de la Memòria, que ja s’ha fet ineludible, en molts pobles de Mallorca, conjuntament en la placa amb el seu llistat, per recordar-nos els noms de totes aquestes persones, que patiren l’agressió física i moral, fins arribar a la seva mort, de mans dels correligionaris del franquisme d’aquell trist boig temps, àvids de sang republicana.
Aquest mural, es l’obra continuada d’un gran lluitador republicà, com fou Andreu Pasqual Frau, de Manacor, fel a les seves idees republicanes fins el seu darrer dia, que en les seves mans, realitzà un mural de ferro, representant un home acabat d’afusellar, amb un puny estret i l’altre mà, oberta, amb una data, la de 1936, tan denunciadora d’aquells trits esdeveniments, segons l’idea dibuixada per Jaume Ramis. L’original d’aquesta obra, avui es troba instal·lat en el Bosc de La Memòria de Calvià, molt a prop de la tristament coneguda Presó d’Illetes, lloc d’extermini de molts dels presos detinguts, que cada quinze dies visitava amb la meva mare, ja que el meu pare patí allà l’empresonament, per no haver volgut participà en el cop d’estat del tristíssim generalísimo Franco.
En Pere Josep Pasqual Sureda, fill de n’Andreu, es l’autor del mural que tenim aquí present. En Pere Josep “Pere Frau” va proposar a la Memòria de Mallorca, la realització de tantes rèpliques del mural, a una escala més petita, per instal·lar a tots aquells indrets on es cregués oportú, amb una condició, que es fes abans, una petició oficial per part del Ajuntament corresponent, en el que es feia responsable de col·locar-lo en un lloc adequat. Creiem que això s’ha aconseguit.
Tot s’ha fet segons aquestes normes i desitjos establerts, per lo que tenim que donar, el nostre immens sincer agraïment, tant al Ajuntament de Capdepera, pel seu permís d’instal·lació, aportació econòmica i els corresponents treballs del muntatge, com a n’en “Pere Frau”per la seva ben aconseguida realització, i a les demés persones, que han contribuït que avui, el trobem dins el cementiri del nostre poble, orgull i goig de tots el mallorquins, pel seu excel·lent estat de conservació i atenció.
El mural com vos he dit abans, es complementa amb una placa en que figuren les divuit persones, gabellines, que ara desprès de tres quarts de segle, deixa constància que d’una manera o d’una altre però sempre violenta, perderen lo més preciós que posseïen, que era la seva estimada vida. Molts d’ells encara enterrats en llocs desconeguts, casi segur en fosses comunes, alguna d’elles ben segur no molt enfora d’aquí, sense haver-les pogut obrir-les al dia d’avui, per la manca de disposició dels nostres governs, i una vegada obertes intentar aclarir les entitats dels cossos que es trobarien, amb els mètodes actuals, i una vegada ben aclarits, restituir aquets cossos als seus familiars i descendents.
Ben segur, que aquestes víctimes, en el moment del seu martiri, deguérem mirar als ulls dels seus botxins i dir-les, “ Me matau però no sabeu el motiu de la meva mort, jo si heu sé, idó mor perquè el vostres descendents no vos semblin. Desprès de lo que va passà,va començar un camí de silenci, que ens imposaren, d’un molt llarg silenci, era el silenci de la gent bona, aquestes famílies que havien desgraciadament, perdut els seus familiars no els deixaven plorar, ni porta dol, com era la costum, tan gran era la repressió, finalment amb la mort del Dictador en quan se pogueren escoltar les primeres paraules, però encara aquestes pronunciades en sordina, no es podia fer d’una altre manera, el perill era imminent i greu, ignorant encara, que un dia els cementiris parlarien, i avui a la fi els nostra, com així molts d’altres, ha parlat.
Ha parlat tant per la generació actual, com per les generacions futures, cal tenir sempre ben present, que tot lo que va passà dins aquells anys d’amargura, pena, dolor, sofriment, angustia, sigui un temps que mai més torni existir. Que tinguem tots, consciencia amb el respecte mutu que ens hem de professar, que respectem les diferents maneres de pensar, dins l’ordre establert, i que l’enveja que pogués sortir dins nosaltres, estigui sempre ben controlada.
Estam ben agraïts, que ens hagueu acompanyat en un dia tan especial com avui, per recordar aquestes persones que moriren per defensar els seus ideals. Nosaltres seguirem en la lluita, per aclarir tots els fets possibles, sense cap ànim de revenja, sense cap ànim d’enfrontament, ni obrir ferides que no estaven ben closes, solament volem restituir la dignitat malmesa d’aquets màrtirs, i donar-les una sepultura digna com mereix cada persona.
Moltes gràcies per la vostra atenció.
---------------------------------------------------------------
Intervenció de Magdalena Nebot:
Desprès de 75 anys, puc, a la fi, veure el nom del meu padrí Francesc a la llum del dia, també davant de tots vosaltres.
Vos vull recordar els fets, que jo tenc inesborrables dins la meva memòria.
Quan jo tenia 3 anys, varen venir dos feixistes a casa nostra a cercar-lo, el s’endugueren a les voltes de l’Ajuntament de Capdepera i li donaren una pallissa de mort. Ho sabem perquè dins unes altres voltes hi havia homes que ja els havien torturat i pogueren dir a la meva padrina Margalida lo que havien sentit. No el tornàrem a veure, el cercàrem, el cercàrem per tots els cementiris i no el trobarem per cap lloc. Més tard varem saber que el dugueren dins una casa d’una finca; uns veïnats el sentiren cridar i gemegar ben fort, segur que allà el remataren.
El meu pare, a finals de juliol, es va d’amagar, això era abans de lo del meu padrí, perquè tenia por per la seva vida. Se n’anà a Son Servera per continuar cap a Menorca en el vaixell d’en Bayo.
Ma mare, que era sastressa, tenia molta feina. Havia anat a aprendre’n a Palma. La nostra casa estava sempre plena, bé per tota la família, pels clients que tenia, o per les dones que venien a cosir.
El dia 7 d’agost, ma mare va veure molt de moviment per Capdepera. M’agafà i anàrem a So na Moiana, on eren els meus padrins i el meu germà. Havien anat allà per cuidar es animals i fer la feina pròpia des camp. Ma mare va tenir por que la venguessin a cercar i que jo, una nina de pocs anys, quedàs tota sola a la casa.
Just acabàvem d’arribar a So na Moiana, i varen venir dos feixistes i li digueren que anàs amb ells. Nosaltres ens donarem la mà, la padrina, el meu germà i jo. Anàrem a una finestreta que hi havia als darreres de la casa i vérem quan varen fer pujar ma mare a la camioneta que tenien estacionada a la carretera de Son Servera, i se l’endugueren. Aquesta és una imatge que tenc ben gravada per tota la vida.
Vàrem estar mesos sense saber on era ma mare, si l’havien morta per la carretera o què havien fet amb ella.
Gràcies a en Sebastià, cosí germà de la meva mare, sabérem que ma mare era a la presó de les ”Hermanitas” (avui es denomina la presó de Can Sales).
En el judici la condemnaren a la pena de mort , però gràcies que sortí una llei de no matar cap altra dona, –n’havien mort tantes! –, va salvar la vida. Però la meva mare sofrí empresonament durant set llargs anys.
En aquells temps va passar lo del meu padrí. El meu germà va anar a viure amb els padrins de part de pare, en Joan i na Magdalena. La padrina Magdalena havia d’anar cada setmana a declarar i els al·lots l’apedregaven. Aquells al·lots eren allò que sentien a casa seva, als seus pares, discutint lo que havia dit es rector damunt la trona. Aquells sermons servien per exaltar totes les beates del poble en contra dels republicans.
En relació a la meva família, no havia fet mai mal a ningú, tot al contrari. La meva padrina Margalida em contava de quan les monges anaven per fora vila a demanar, el meu padrí Francesc sempre els omplia la senalleta de tot lo que hi havia en aquells moments. Així li ho varen pagar.
Jo em vaig quedar amb la meva padrina, que només plorava, perquè no sabia res dels seus estimats i amb una por tremenda i una casa tan gran, buida. La padrina no em podia amollar la mà fins que em dormia.
A ca nostra venien veïnades com madò Antonina, que era cega i deia “que no saps que avui se n’han duit el meu homo i els meus fills?” Aquí també hi ha el seu homo, que el mataren, l’amo Antoni Domínguez. Desprès madò Fustera, que tampoc sabia res del seu fill, que també està aquí; el mataren a Menorca quan va acabà la guerra. A madò Fustera també la varen tancar a la presó, un dona de més de 60 anys.
També varen matar, els mateixos que mataren el meu padrí, en Pere Sancho de “Can Mercadal”, que aquest sí que el va veure la seva dona, madò Maria Massot “Patrona” . El va anar a veure a l’hospital de Manacor, ja quasi mort; el sendemà, quan hi va tornar, ja era mort. També està aquí.
Altres persones venien a ca nostra i nosaltres sempre plorant.
Vàrem saber igualment de les ties, que vivien en el Molinar: la cunyada de la padrina, Magdalena Pasqual, dia 6 de gener la tragueren de les “Hermanitas”, juntament amb les dues filles, nebodes de la meva padrina, a més de n’Aurora Picornell, i na Belarmina (de per Bilbao). A les cinc dones les tragueren de la presó i se les endugueren a matar a Porreres. Aquella nit, a la presó ningú va poder dormir, sabien que no tornarien, com així va ser. El nom d’aquestes tres ties meves també està aquí present.
No sé si m’he oblidat de qualque nom, però vos puc assegurar que totes les persones que estan escrites aquí no havien fet mal a ningú. Vos vull dir que els infants, als 3 o 4 anys, solen fer gràcia, però jo no vaig veure mai més una rialla a la padrina, al contrari, sempre una llàgrima.
Vos podria contar més coses, però ja serà en una altre ocasió. Amb qued amb l’esperança que aquests fets no es tornin a repetir mai més.
Agraesc una vegada més la presencia de tots els que heu vengut per acompanyar-nos en aquests moments.
Moltes gràcies.
