Tot va discórrer d’acord amb el guió i, finalment, la festa del 31 de Desembre d’aquest any va esdevenir un èxit en tots els sentits. Una festa organitzada per "Cap Vermell", sota els auspicis de l'OCB.

Ho aclarim immediatament.



L’acte es va iniciar poc després de les 20 hores i es donà pas, tot seguit, a la intervenció anunciada de Pep Terrassa, qui ens va apropar a les figures dels primers visitants d’aquestes contrades, sovint figures de renom internacional, que arribaren aquí menades pel seu esperit d’aventura o per la seva curiositat quan el concepte de turisme encara no havia estat encunyat. “El turisme abans de la Guerra Civil” va constituir una visió molt ben documentada a una època en què arribar fins aquí, bàsicament per a visitar les Coves, posava a prova la voluntat dels visitants. Sigui com sigui, aquelles figures de relleu social i/o polític, foren les primeres que difongueren la imatge de Mallorca, també de la nostra contrada, arreu del món. Una de les més rellevants, en aquesta tasca, va ser, sens dubte, l’Arxiduc d’Àustria, Ludwig Salvator Habsburg-Lorena. Vegem, com a molt il·lustratiu, un paràgraf del treball “Història del turisme a Mallorca” (Treballs de la Societat Catalana de Geograf1a - Núm. 50 - Vol. XV), del profesor Bartomeu Barceló:

“El més important a destacar és que les seves estades a l'illa atragueren nombroses persones -familiars, polítics, artistes i altres intel·lectuals- que difongueren la imatge de l'illa. Entre els personatges de l'aristocràcia caldria citar la seva mare, la Gran Duquesa de Toscana, l'emperadriu Isabel d'Austria -la Sissi pel-liculera-, la princesa Estefania, vídua de Rodolf hereu de la corona d'Àustria, el gran duc Wladimir de Rússia, el Duc d'Orleans, la infanta Isabel d'Espanya, el príncep Eduard d'Anglaterra, etc. LArxiduc va ser amfitrió dels escriptors Charles Wood, Gaston Vuillier, Jacint Verdaguer o Daniel Band; el geoleg E. A. Martel; els pintors Edwin Hubert, Alexander Rotang, Kos Rand, Santiago Rusiñol, o Sargeant; botanics com Chodat o els ornitolegs Conde Low o Alfred von Jordana. LArxiduc, que viu fins 1915, participa en el naixement del Foment del Turisme de Mallorca, entitat amb la qual mantingué sempre unes bones relacions.”

Després de la magnífica dissertació de Pep Terrassa, Xesca Pascual s’encarregà de llegir el Manifest del 31 de Desembre. Aquestes foren les seves paraules:

Dia 31 de desembre farà 781 anys que, amb la conquesta de la ciutat de Mallorca pel rei En Jaume, “l’illa del mateix nom” es va incorporar a la corona catalanoaragonesa. La festa de l’Estendard, la festa que ho commemora, ho recorda any rere any, i amb aquesta insistència s’ha convertit en la festa civil més antiga d’Europa.

Enguany, la UNESCO ha reconegut el cant de la Sibil·la com a patrimoni immaterial de la humanitat. Un cant present en la celebració del Nadal de moltes de les nostres esglésies. Amb una antiguitat, a la nostra illa, paral·lela a l’Estendard, s’hi ha mantingut amb una vitalitat extraordinària i, a pesar dels intents de prohibir-lo, gairebé de manera ininterrompuda. Avui, al costat dels pobles de Mallorca i de la ciutat de l’Alguer, on aquesta tradició s’ha mantengut amb força, s’hi afegeixen altres ciutats d’arreu dels Països Catalans que la recuperen.

Tots dos fets tenen un valor simbòlic impagable i són mereixedors de tot el nostre orgull.

Però, hi ha també un altre fet que té semblants origen i continuïtat, un abast i intensitat molt superiors i un valor molt més que simbòlic: la presència del català com a llengua de Mallorca. Milers i milers de persones amb el seu ús ho commemoren cada dia, a tota hora, a tot el territori. El més sòlid argument de la nostra identitat nacional, de la nostra pertinença.

Som part d’una comunitat lingüística que, al llarg de la història, ha mostrat una força esplendorosa. Una esplendor que explica per què –després de patir reiterades etapes de repressió– és capaç de presentar una vitalitat, una potència creativa i d’adaptació als avanços tècnics i científics que cap altra llengua sense un estat a favor no pot presentar. Una esplendor sostinguda al llarg del temps per la tenacitat de milers de persones que, davant les dificultats, se situen a l’avantguarda de la seva defensa, de la voluntat d’oferir productes equiparables amb els que es generen en qualsevol altra cultura, de lluitar per la seguretat dels qui la volen usar amb normalitat.

Sobre el nostre país, avui dia, incideixen molts de factors que fan més grosses les dificultats perquè la nostra llengua mantengui la funció social que li correspon com a llengua pròpia. I entre aquests factors la pluja constant de mentides i informacions esbiaixades que –ornamentades amb falses proclames de llibertat, igualtat o justícia– qüestionen el dret de dotar-nos del marc social i polític indispensable perquè el català es projecti cap al futur amb garanties de mantenir-se com a llengua de Mallorca, com a llengua de cohesió entre els qui hi vivim.

Després de quasi tres dècades d’haver recuperat formalment l’oficialitat, encara hem de veure que n’hi ha que defensen la legitimitat social de viure a Mallorca ignorant la llengua territorial, que l’escola renunciï al compromís de fer que els infants en posseeixin els coneixements idonis, que hi pugui haver empleats públics sense un domini suficient per poder exercir-hi les seves funcions, que justifiquin que la llengua catalana i les persones que l’usen siguin objecte de menyspreu i d’agressió per part, fins i tot, de funcionaris de l’Estat... que després de 35 anys de la mort del dictador continua viva, en els mecanismes de l’Estat i en part de la població, la seva obsessió de silenciar la pluralitat lingüística.

Els qui defensam la llengua catalana i la nostra cultura mai no les hem plantejades com a mecanismes d’exclusió; sinó d’inclusió, de suma i no de resta. És necessari continuar oberts a incorporar en el mateix projecte totes aquestes persones arribades, més que mai, d’arreu del món. La plenitud del català com a llengua pròpia de la nostra comunitat només serà possible quan totes les persones que viuen a Mallorca comparteixin aquest objectiu. Però no perquè n’hi hagi que no l’accepten hem de renunciar a aspirar-hi. Podem estar segurs de tenir, en aquesta pretensió, tot el dret al nostre costat.

Celebrem el 31 de desembre. I el reconeixement internacional de la Sibil·la. Però en primera línia de les nostres prioritats hi ha d’haver la d’assegurar que la nostra llengua i cultura continuïn existint com a eixos de cohesió, de prioritat i d’identitat a tot el territori.

Visca Mallorca! Visca el 31 de Desembre!

I, per acabar la primera part, es va cantar l’himne de Mallorca, “La Balanguera”, corejat per tots els assistents posats d’empeus.

La segona part, també d’acord amb el prgrama, va estar dedicada a la presentació d’aquesta meravella que ens ha regalat en Suso Rexach, en forma de cançó. “Això no és un Capdepera Blues”, com bé recull Miquel Llull en el llibret del disc, és una cançó d’amor, d’amor al poble i a les seves persones. Segurament, mai els nostres “malnoms” havien sonat d’una manera tan entranyable. Precisament va ser el  mateix Miquel Llull l’encarregat de fer la introducció d’aquesta part del programa, i com és habitual en ell, va estar a un nivell molt alt.

 El DVD que se n’ha editat conté el videoclip gravat per Arnau Serra, amb la col·laboració de Joan Mercant “Castus”, una meravella, també, i a més en conté una segona versió subtitulada, a fi que hom pugui seguir-ne la lletra, i cantar-la, si ve de gust.

Com sabeu, una vegada endegat aquest projecte, “Cap Vermell” s’hi va implicar decididament i, a més, va fer la proposta –finalment realitzada– d’incloure un disc que recopilàs les cançons de Suso Rexach més estimades dels seus seguidors. Per tant, ens trobam davant un conjunt imprescindible, història viva de la trajectòria d’aquest artista, culminada a dia d’avui amb aquest “Això no és un Capdepera Blues”, cridat a convertir-se en un dels himnes populars del poble.

En Suso va explicar detengudament la gènesi del projecte i la seva evolució i, lògicament, va agrair la participació d’un caramull de gent del poble, artistes o no, que l’han fet possible i que d’alguna manera el converteixen en una obra coral. Pràcticament tots els músics i cantants que hi ha deixat la seva petjada pujaren a l’escenari i reberen l’ovació d’un públic entusiasmat. Ells són Caterina Barceló “Xerubina”, Carme Sureda “Miqueleta”, Mateu Osés “Jeroniet”, Inma Massanet “Coixa”, Mariona i Sílvia  Rexach “de cas Contrametre”, Esperança Sureda “de ca ses Petites”, Bàrbara Femenies “Tanjona”, Marisa Rojas, Jeroni Sureda “Caragol”, Juanjo Tur, Manuel Muntaner “Lleonart”, Bonifacio López “Boni”, Felip Cardiel “de sa pensió Baleares” i Atanasi Mas “Tani”.

Tot el conjunt, DVD i CD es venen al preu simbòlic de 5 euros, i els podreu trobar en els llocs de venda habituals, o posant-vos en contacte amb capvermellmail.com per tal que el vos facem arribar a casa (per a les peticions de fora poble, haurem d’afegir-hi les despeses de la tramesa). Afegim-hi que, una vegada liquidades les despeses d’edició, tots els beneficis que es generin es destinaran a la ONG que es decideixi.

Evidentment, per a aquestes festes, és un regal ideal des de tot punt de vista,.





La festa va acabar amb la imprescindible copa, en el vestíbul del Teatre, on s’espressaren els millors desitjos per al 2011 i es brindà per la Festa del 31 de Desembre i per una llarga i fructífera vida d’”Això no és un Capdepera Blues”.