Ja ens trobam en el dia després. La nit del diumenge dia 19 celebràrem el 30è aniversari i avui tornam estar en feina, com si tal cosa. No podem aturar.

Amb tot, hem de dir que estam molt i molt satisfets de com va anar la celebració dels primers trenta anys de vida del projecte "Cap Vermell". Ens sentírem molt i molt ben acompanyats, fins a exhaurir les entrades, i a "La Ponderosa" no hi cabia més gent. L'ambient fou extraordinàriament agradable, les converses llargues i disteses, el menjar bo, la música insuperable i els parlament al·lusius, de gran nivell. Està malament que ho diguem nosaltres, però la veritat és que va ser una festa fantàstica.

Sense carregar les tintes, la llarga trajectòria de "Cap Vermell" i els records inevitables dels inicis suraren constantment, durant tota la vetllada. Les anècdotes i les "batalletes" sortiren a rotlle en totes les taules, des de la constatació d'un present esplèndid.



Donam compte de la presència dels regidors Tolo Alzina i Mateu Garau com a únics representants de la classe política, però ja és sabut que "Cap Vermell" no ha comptat mai amb una alta consideraciío per part de les institucions. En tot cas, no és una qüestió que ara ens hagi de preocupar gaire, com no ens ha preocupat durant tots aquests anys.

Els habituals, Maria Vives i Lluís Cerrada, actuaren d'amfitrions, presentaren l'acte i el conduïren amb la solvència que els caracteritza. Són una vertadera assegurança i, amb ells donant la cara, tots els altres estam molt més tranquils.



Ja ho hem dit, però hi hem d'insistir: ens sentírem molt ben acompanyats. Amics de sempre, col·laboradors, pioners de la revista, lectors empedreïts, gent magnífica que justifica "Cap Vermell" i li dóna sentit. Meravellós.













A l'hora dels inevitrables parlaments, el primer a prendre la paraula va ser Gabriel Pérez. Algun dels actuals membres de l'equip de redacció, que no el coneixia, li va dir: "Ja era hora, tant com he sentit parlar de tu". I és que, efectivament, tots els que coneixem la història d'aquesta aventura que és "Cap Vermell" ens posam el  nom d'en Buiel a a la boca, moltes vegades, perquè sabem bé com va ser de decisiva la seva aportació. En la gestació del projecte i els primers anys de vida de la revista, Gabriel Pérez no sols en va ser impulsor, sinó un element fonamental, un puntal imprescindible. Quan, el passat diumenge, va prendre la paraula, ens trobàrem el Biel de sempre, el que tan bé coineixem, senzill, emotiu, proper, entranyable... Les seves foren paraules per al record, però també per al futur, des de la necessitat imprescindible de comptar, per als projectes culturals del país, amb les noves sensibilitats que representen tantes i tantes persones que s'han incoporat a la nostra realitat procedents d'arreu del món. En Biel va estar a una gran alçada. I com li agraïm que vulgués sumar-se a la celebració i ens fes costat en un dia tan importat per a nosaltres. Gràcies, Biel!





En Pep Terrassa fou el segon a prendre la paraula, per a referir-se, entre moltes altres coses, a la diversitat de camps que abasta avui la tasca de "Cap Vermell", des de l'informatiu a l'editorial, passant per la ràdio o finalment com a productors discogràfics. Des de la modèstia dels nostres mitjans, però amb l'ambició de qui creu en allò que fa. El nostre president es va rerferir, també, amb emocionades paraules, a una presència que mai ens ha abandonat, malgrat la separació física: la de Joan Rai. D'ell va dir que "Va ser amb nosaltres des del primer dia i hi va romandre fins que les forces li ho permeteren. En Joan ens va marcar com a escriptor, com a artista i com a persona. Va crear escola. Sense ell, segurament hauria estat igualment possible engegar aquest projecte, però no hauria estat el mateix. Ell hi posà el toc de qualitat i la marca de prestigi."



Finalment, va prendre la paraula en Miquel Flaquer "Llull" i "del Recreo", que també va ser un dels iniciadors de "Cap Vermell" quan era un jovençà. Ens explicà la volta d'arc que ha hagut de traçar per tornar a la història local, al referent immediat per a entendre la història del món i per a inserir-se en allò que és universal. En Miquel, dins el grup de l'associació, és un autèntic agitador cultural, un home d'empenta i d'idees, vertader motor de la nostra tasca editorial. El seu va ser un discurs compromès amb le país i amb la seva cultura, i crític amb aquells que treballen aferrissadament per a fer-nos desaparèixer com a poble i com a cultura diferenciats. 



Tenguérem música, també. Molt bona música. La Tani Mas Band la hi posà, tant a l'aperitiu com a les postres, fins al punt que els més marxosos no els deixaven fugir. Amb aquest trio la vetllada va culminar de la millor manera possible.





I per acabar, unes paraules d'agraïment a tot l'equip humà del restaurant, encapçalat per Toni Navarro, que va fer tot quant va poder - i ho va aconseguir - perquè ens hi trobàssim a gust. Ens sentírem com a ca nostra. Així que, rebin també tot el nostre reconeixement.



Na Maria i en Lluís, en acomiadar l'acte, feren vots perquè no hàgim d'esperar 30 anys més per a festejar "Cap Vermell". Nosaltres ens hi sumam, entre d'altres coses perquè uns quants, d'aquí a trenta anys, probablement ja no hi serem.