Concorregudes Completes de l'Esperança
La torrada, devora el portal del Rei en Jaume va resultar tot un encert
----------
Text del pregó a càrrec d'Antònia Garau

La capella del Castell presentava un magnífic aspecte, el divendres dia 17, amb motiu de les Completes de l'Esperança. Estibat de fidels i, com sempre, bellament adornat per Tino Adrover, l'oratori oferia la seva millor imatge. El temps s'havia apaivagat i la nit convidava a atansar-s'hi.



Mossèn Miquel Mulet va presidir la cerimònia i la Cora Gabellina hi posà la música. Amb tot, un dels moments més esperats de la nit era el pregó que, com sabeu, enguany s'havia comanat a Antònia Garau Juan, i de fet va respondre a l'expectativa. La pregonera, amb paraula fàcil i amb la convicció de persona creient, bastí un discurs ple d'emoció i en què la figura de la Verge de l'Esperança es posà com a eix de tot el discurs (us l'oferim íntegre al final d'aquesta informació).



Acabada la cerimònia religiosa, la gent es traslladà a l'explanada devora la porta del Rei en Jaume, fugint d'una plaça des Sitjar que, per aquestes dates, és inhòspita. I el canvi podem dir que va ser un encert. La torrada va resultar molt animada i amb bon ambient musical. Un grup de gent decidida a revitalitzar aquesta festa, s'hi implicà de valent i va treballar perquè tot sortís brodat. 



La primera part va anar a càrrec del grup Aires Gabellins, que encalentiren l'ambient i aconseguiren que un bon grapat de balladors s'animassin a sortir a rotle. A continuació, Suso Rexach ens va sorprendre pujant a l'escenari i oferint-nos la seva emblemàtica "Aquesta terra ja no és seva", que va ser corejada per tot el públic. I, per acabar, una altra sorpresa ben abradable: en Pep Vila i el seu guitarró, acompanyat per Maria Llull i Catina Alzina oferí un efilall de jotes i mateixes plenes de ritme i vigoria.









------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Pregó de l'Esperança 2010

Antònia Garau Juan

Bon vespre a tots:

Quan mossèn Miquel em va proposar llegir el pregó de l’Esperança em vaig sentir molt afalagada i al mateix temps emocionada. Per això vull expressar- li el meu agraïment.

Alçant el cap i mirant la gent que anit és aquí, dins aquesta capella, em sembla que no fa falta que em presenti. Tots ens coneixem.

Som gabellina, sent la meva terra, visc i vull viure a Capdepera. Som part d’aquest poble i part d’aquest poble som jo. Els gabellins som gent amb projectes, gent valenta, lluitadora , amb prou forces i ànims  per caure i tornar-nos a aixecar. Tenim identitat de poble, uns trets comuns, uns punts de referència identificatius. Un dels més significatius és el Castell i especialment la creença en l’Esperança.

Em sent orgullosa de ser gabellina i així ho manifest sempre que en tinc ocasió. I com a gabellina estim la Verge de l’Esperança i la seva festa.

I què millor que, en una nit com aquesta, intentar compartir un munt de records, que possiblement també vosaltres teniu i que son els que ens fan sentir arrelats en aquest el nostre poble.

Per desgràcia, la celebració d’aquesta festa s’ha anat perdent durant els darrers anys. Moltes vegades per influència dels mitjans de comunicació i d’això que deim globalització. Hem incorporat festes que ens resulten llunyanes i fora del nostre sentiment de poble, i deixam de celebrar les que ens son pròpies. Això és el que passa amb les festes que inicien l’hivern. S’ha posat de moda celebrar el  Halloween o l’Advent com a festes prenadalenques, i en canvi no sentim com a pròpia la festa nostra de l ‘Esperança.

Els nins i joves que pugen al Castell  es poden comptar amb el dits de la mà. Els majors, d’aquí a un parell d’anys, potser ja no podran pujar, i llavors, què passarà?

Tots recordam aquelles novenes de quan érem petits, plenes a vessar de gent que escoltava bocabadada els predicadors que venien diumenge rere diumenge de diferents indrets.

Les dones esperàvem la festa per estrenar l’abric, els homes lluïen el millor “traje”. La flaire d’aquelles antigues olors encara m’arriba, una mescla de cera, flors i bolletes de càmfora. Era l’inici oficial de l’hivern, coincidint amb la data astrològica del solstici i demostrava la saviesa dels nostres avantpassats, que feien coincidir les festes amb els canvis d’estació, ja que regien l’any agrari del poble pagès que era Capdepera. L’Esperança simbolitzava la creença en una bona collita aconseguida amb la mediació de la Mare de Déu

Els gabellins pujaven al Castell i seguien el seu dia a dia. Una de les coses que va sorprendre la gent de la meva generació va ser la substitució de l’antiga imatge per una de nova. L’estrena va ser un dissabte de l’Esperança a les Completes. La gent, així com entrava i veia aquesta Mare de Déu, xiuxiuejava: “la mos han canviada; aquesta és rossa i la d’abans tenia caragols i era morena; i els vestits i la capa, on són?”

Ara ens sembla que sempre l’hem tinguda així. Els canvis molt aviat s’assumeixen i tot torna a la normalitat.

També va unit al Castell i a la Mare de Déu, el mite que més ens identifica com a gabellins. Els nostres avantpassats, segons conta la llegenda, veient-se en perill per l’atac dels sarraïns que volien en-dur-se’ls captius, pregaren amb fe a la Verge, pensant que la seva salvació depenia d’ella. La portaren damunt una torre i li demanaren ajuda. La Mare de Déu, com tots sabem, va fer sortir una espessa boira que impedí que els atacants trobassin el camí per a arribar al nostre Castell. Tenien un amor i una fe en l’Esperança i aquesta fe els va salvar.

La columna vertebral de tots nosaltres és el Castell i la seva guardiana, la Mare de Déu de l’Esperança. Aquest sentiment ens acompanya al llarg de la nostra vida i durant tot l’any. És tradició acudir a aquesta capella a demanar ajuda a la Verge quan tenim un problema de salut, personal, familiar..., i venir després a portar flors per donar les gràcies o encendre un ciri. En canvi, el dia de la seva festa hem anat perdent l’antic costum de reunir-nos aquí tots plegats.

La Verge de l’Esperança és una dona embarassada, una dona que espera l’arribada del fill de Déu que vindrà per ajudar-nos. Celebram aquest fet amb la novena, amb les Completes i amb l’ofici i processó de demà. Són les celebracions prèvies al Nadal que representa la renovació de la vida. Agafem amb noves forces aquesta festa tan gabellina i contagiem d’aquest esperit els nostres fills i néts.

Vull creure que els gabellins d’avui en dia seguim tenint amor i fe en la Verge, igual que els nostres avantpassats, i que no farà falta un miracle perquè no es perdi aquesta festa tan nostra.

Aquesta festa podria ser un punt de trobada per a tots. Dels nins i les nines que amb els seus jocs i somriures ens il·luminen; dels adolescents que volen descobrir qui són i cap on volen anar; dels joves que amb esforç intenten tirar endavant un camí compartit amb la família; dels adults que des de la seva experiència són conscients que en ells es concentra l’ahir, l’avui i el demà i són l’equilibri entre generacions, i també de la gent gran, que acumula en el temps viscut un mirall d’esperança.

L’esperança d’un poble valent, sense por, sense prejudicis, emocionat i amb il·lusions és la que  fa els miracles possibles.

Aquesta és l’esperança que demanam i volem. Ens sentim identificats amb ella. Si volem que sigui el nostre referent a l’hora de parlar de símbols d’identitat, hem de recuperar, potser renovant-la, aquesta festivitat que ens ajudarà a agafar consciència de poble.

Permeteu-me que, per despedir-me, ho faci d'una manera especial, amb un bocinet de cançó, que pens que reflexa el sentir de tots nosaltres:

Tenim un castell
que es font d’alegria
allà om somriu la Verge Maria.
Tenim un castell
que es arc d’aliança
allà hi resplendeix
la nostra Esperança.

Jo estim la meva llar
on vaig créixer agradoseta,
o estim aquella llum
que em va veure petiteta.

Jo estim aquell cel blau
que m’omple el cor de gaubança,
però mes que tot estim
la Verge de l’Esperança.

Bona nit i molts d’anys gabellins !