De manera relaxada, tranquil·la, la IX Mostra de la Llampuga tancà les portes i s'acomiadà fins l'any que ve, si no hi ha res de nou.

Ja se sap que la jornada vespertina sempre és més assossegada. I això no obstant, ens va semblar veure-hi molta gent, tot i que de les converses que mantinguérem amb els responsables de distintes paradetes, la venda havia estat sensiblement inferior. Això, però, ho haurem de confirmar amb els números oficials. Com a contrapunt, diguem que cap a les 9 del vespre, alguns llocs de venda havien abaixat les cortines, perquè havien esgotat les existències.

Però abans que això succeís, havien passat moltes coes. Donem compte d'algunes d'aquestes anècdotes que, en una jornada de tals característiques sempre ve de gust contar.

En primer lloc, volem fer referència a l'escriptora portorriquenya Mary Miranda, que ens va ser presentada per un bon amic. D'una breu però molt agradable conversa amb la senyora Miranda, vàrem poder saber que és l'autora de l'obra "Un hijo de Mallorca en Puerto Rico", escrit, després d'una llarga investigació, a partir de la figura del seu repadrí Miquel Rosselló Colom, emigrat a aquella terra en el segle XIX. Ens va contar, aquesta escritora, que recentment havia presentat el llibre a Artà, i que no descarta que se'n faci una nova edició a Mallorca. I, sobre tot, va voler emfasitzar la petjada mallorquina a Puerto Rico, molt visible encara ara.

D'altra banda, i canviant per complet de registre, no podíem passar per alt "el" davantal de la Mostra. Aquest és lluït cada any, i cada any segons un model distint, per Baro Gutiérrez. Aquí el teniu, tot cofoi amb aquesta prenda única.

Calia, igualment, oferir unes imatges de la "nova" màquina renta-paelles. Un artilugi inventat l'any passat  pel duo Pere i Kiko -els nous professors Franz de Copenhage- i al qual enguany se li ha fet una rentada de cara que l'ha deixat com per presentar a una exposició.



Però, com una escurada a mà, no hi ha res, sobretot si l'escurador és de la solvència d'en Xisco Campins.



I res, el que dèiem, un fi de festa relaxat i amb la sensació que ha estat una de les mostres de major qualitat gastronòmica que es recorden, tant per la presentació dels plats com per l'originalitat i bon gust de les receptes.





La música la hi posà -quan els constants talls de corrent ho permeteren- el trio format per Nasrh Taibi, Joan Alvarez i  Mateu Gili. Que, tot sigui dit, sonà molt bé.

L'any que ve serà un altre any.