THE GOLDEN OBAMA GOSPEL
(Crònica social)
Ahir vespre el Teatre Municipal s’omplí a vessar per veure i escoltar l’espectacle ofert per “The Golden Gospel Singers”. El públic format per blancs decadents, entregat des de bon començament a la màgia de la música negra, no deixà de participar i aplaudir al llarg de tota la vetllada a uns artistes besnéts d’esclaus. Alguna cosa els devem a aquesta gent sobre l’esquena de la qual s’edificà el capitalisme americà. “Les demoiselles de París y les misses de Londres havien posat dempeus aquesta immensa massa d’esclaus per a satisfer els seus capricis. Aquesta idea no deixa de tenir el seu encant”, explica Sombart. Perquè el gospel va d’això, o no? (L’acústica del teatre és millorable).
El teatre es va quedar petit i n’hi havia un que anava explicant, a tothom que el volgués escoltar, que ell, previsor, havia comprat les entrades amb tres dies d’antelació i que les hi havien venut de les darreres files de butaques. Mesquinet, un que en lloc d’integrar-se al sistema i aprendre tècniques de venda es dedica a escriure poesies, on espera que l’enviïn sinó al galliner? (La música, per arribar a l’ànima en perfectes condicions, necessita d’unes determinades característiques tècniques que el teatre no reuneix, s’ha de millorar l’equip de so. Els qui governen Capdepera no ho han sabut mai, però la tècnica, a més de servir per guanyar doblers, també ha d’estar al servei de l’home).
La primera part, dedicada al “gospel choir” va ser mogudeta i es notaren influències “funkis”, no de bades tengueren en James Brown embalsamat una temporadeta al teatre Apollo de Harlem; a la segona cantaren peces més populars i identificades amb el gospel de tota la vida. (Amb uns altaveus adequats els participants haguéssim gaudit encara més de l’espectacle).
Assegudet a la primera fila, ensensadet, el somriure de felicitat al llavis, amb els ullets que li feien “chiribitas” (és que és foraster), la boqueta badada, traspuava candor i felicitat. Encaramel·lat, la polinització de feromones d’unes hores abans sortia efecte. Que aquestes dones tenen un passat turbulent, que no està feta per tu, treu-te la del cap, i ell com si sentís ploure. Sí, la tercera per la dreta, exacte, aquesta el té enamorat. (Als del galliner no els arriba el so en perfectes condicions; ara bé, si les entrades són més barates…)
Oh happy night!
El teatre es va quedar petit i n’hi havia un que anava explicant, a tothom que el volgués escoltar, que ell, previsor, havia comprat les entrades amb tres dies d’antelació i que les hi havien venut de les darreres files de butaques. Mesquinet, un que en lloc d’integrar-se al sistema i aprendre tècniques de venda es dedica a escriure poesies, on espera que l’enviïn sinó al galliner? (La música, per arribar a l’ànima en perfectes condicions, necessita d’unes determinades característiques tècniques que el teatre no reuneix, s’ha de millorar l’equip de so. Els qui governen Capdepera no ho han sabut mai, però la tècnica, a més de servir per guanyar doblers, també ha d’estar al servei de l’home).
La primera part, dedicada al “gospel choir” va ser mogudeta i es notaren influències “funkis”, no de bades tengueren en James Brown embalsamat una temporadeta al teatre Apollo de Harlem; a la segona cantaren peces més populars i identificades amb el gospel de tota la vida. (Amb uns altaveus adequats els participants haguéssim gaudit encara més de l’espectacle).
Assegudet a la primera fila, ensensadet, el somriure de felicitat al llavis, amb els ullets que li feien “chiribitas” (és que és foraster), la boqueta badada, traspuava candor i felicitat. Encaramel·lat, la polinització de feromones d’unes hores abans sortia efecte. Que aquestes dones tenen un passat turbulent, que no està feta per tu, treu-te la del cap, i ell com si sentís ploure. Sí, la tercera per la dreta, exacte, aquesta el té enamorat. (Als del galliner no els arriba el so en perfectes condicions; ara bé, si les entrades són més barates…)
Oh happy night!
