Els darrers anys, quan arribava l'hora de fer la crònica de la festa de Tots Sants, sempre ens passava pel cap la idea d'aferrar l'escrit i les imatges de qualsevol altre any, amb aquell solellet que es repetia una vegada rere l'altra. Potser ningú ho hauria notat. Però enguany sí que els nostres lectors se n'haurien adonat, perquè en aquest 2024 venim d'una setmana terrible a València amb l'amenaça d'arribar a l'illa d'un moment a l'altra. De fet, estàvem en alerta taronja.
El cementiri, net com una patena, era gairebé buit. La calma arribava a moments era inquietant. Semblava abandonat si no hagués estat per les flors ja dipositades el dia anterior.
Enguany tampoc s'ha celebrat la missa acostumada, a l'aire lliure, en memòria de tots els difunts. Per contra, s'ha oficiat a les dues esglésies, al matí, tal com s'havia anunciat sense que es notàs un increment de feligresos.
En definitiva, una festa de Tots Sants on la gent honora la memòria de parents, amics i coneguts ja traspassats.
Per part nostra compartim amb vosaltres algunes reflexions sobre la mort:
El veritable adéu no arriba amb el comiat sinó amb l'oblit.
Cal que puguem parlar de la mort sense por. És part de la vida, i com més ens enfrontem a aquesta realitat amb serenitat, millor la podrem viure.
Un dia la mort li va preguntar a la vida, per què a mi tots m'odien i a tu tots t'estimen? I la vida li va respondre, perquè jo som una bella mentida i tu una trista realitat.
Feliç dia de Tots Sants.
