De tant en tant, corren per les xarxes socials imatges d’animals marins atrapats en xarxes o amb restes de plàstics a la boca, com les d’aquest article, de la campanya No es el plástico, eres tú.

I a què ve, tot això, ara? em direu. Un dia, nedant a la piscina municipal vàrem trobar, surant, petites restes fragmentades de les corxeres. Bocins de centímetres, de color blanc, difícils de veure a l’aigua, nedant. I si t’empassaves un plàstic d’aquests, què et passaria? Em vaig demanar.

Per començar, podem centrar-nos en les corxeres. Són aquells fils que divideixen els carrils de natació i que suren a causa d’estar carregats de flotadors com rosquilles d’uns 10 centímetres de diàmetre per cinc d’amplada, calculat a ull. Suposem que, temps enrere, aquests flotadors eren anelles de suro, la qual cosa ens duria a anomenar-les sureres, però segurament hem rebut l’aportació de la paraula castellana derivada de corcho. Ara, però, els flotadors són d’un plàstic, que es degrada, pel clor, la llum, tots dos, per altres agents, no ho sé. Però es desfan i està previst canviar-les. Quant a la salut dels nedadors, no crec que tingui més importància, però serveix per fer una reflexió en veu alta en relació amb el material en si i la tendència a consumir-lo sense aturador.

Cada vegada són més freqüents les veus autoritzades científicament de denúncia en referència a la degradació que estem generant del planeta. Després del dia de reis, els carrers de Capdepera estaven plens d’uns bocins de color plata que, imagino, havien servit de confeti. Per què no s’havien utilitzat bocins de paper, enlloc d’aquests de plàstic? No sé quins dels dos són més perjudicials però diria que, aparentment, els de plàstic poden trigar molt més a degradar-se.

Ara que ha passat la festa de sant Antoni i dels dimonis, no m’imagino un escenari a l’inrevés, de faula, on els animals que sobrevisquin treguin a beneir els pocs humans que quedaven al planeta, després de la nostra gairebé total extinció. Principalment, no m’ho imagino perquè no crec que a cap espècie animal li preocupi mantenir una espècie tan devastadora com els humans en una reserva, ni en un circ ni en un zoo.

NOTA: Les imatges d'aquest article provenen de les xarxes socials de la campanya No es el plástico, eres tú.

I què fas tu, per evitar l’ús de plàstic? em podeu dir amb total autoritat. Mirem per on mirem al nostre voltant, el plàstic en alguna de les seves composicions químiques ens envolta. I, teniu raó, no sé com fer-m’ho per reduir dràsticament el consum d’aquest material. Només per posar un exemple, el teclat, la funda del cable, la carcassa de la pantalla i molts components de l’ordinador que em serveixen per escriure i transmetre aquest text, són del material fatídic. Se m’acuden poques idees per reduir-ne el seu consum: de moment, m’apunto a portar plats i coberts que no siguin d’un sol ús als dinars en grup, a reutilitzar les bosses per a les compres de fruites i verdures, tornant-les al carro de la compra i carregant-les novament a la setmana següent o quan faci falta, a mantenir allò que ja tinc, a reparar enlloc de llençar i comprar de nou, i a consumir menys plàstic en general.

Acabades les festes de sant Antoni, per completar la benedicció dels animals que queden, ens hauríem d’esforçar a promoure solucions contra aquesta dependència d’un material que ens acabarà ofegant, si no a nosaltres mateixos, a les generacions que venen al darrere. Cal trobar la manera de reciclar-lo de forma efectiva i d’eliminar-ne el seu abandonament a la natura, sigui mitjançat reduir la seva producció, sigui per tecnologies alternatives. Abocar-ho correctament al punt verd és l’opció actual, però no la definitiva.