Després de 34 anys al front d’un negoci d’artesania alimentària, continuïtat d'una tradició familiar de més de 7 dècades, na Margalida i en Rafel es jubilen mentre que el fill, en Pep aposta per nous reptes de futur.

El repadrí de na Margalida ja era de l’ofici; els pares van consolidar el negoci. La filla i el seu marit, en Rafel, en prengueren les regnes per acabar d’assentar un dels negocis de Capdepera que més anomenada han aconseguit. El forn de Can Vila és conegut a Mallorca i més enllà de la mar que envolta l’illa gràcies a una tradició artesana que han mantingut malgrat els canvis en les matèries primeres i malgrat les modes, però per damunt de tot, gràcies a mantenir un ritme de vida que els allunyava de la vida habitual de la majoria dels ciutadans: horaris infernals, dependència estricta de l’obrador i voluntat de servei als clients.

Aquesta no és una entrevista com les altres: el guió de preguntes no està definit, anem amassant la pasta a mida que qualsevol dels tres membres de la família Vila explica una part de la seva història. Els corresponsals de Cap Vermell paren les orelles, enregistren la conversa i la vessen en aquesta palangana en forma de pantalla digital, tan allunyada de la realitat pastissera de tota la vida. Al final ja veurem si ha sortit un bunyol o un pastís de poma o de pruna com les que ells ens servien.

– És el moment de fer que en Pep tingui una altra vida –constaten els progenitors–. Vàrem estar vint anys sense descansos fins que vam posar un dia lliure a la setmana, el dijous, quan en Pep es va posar a fer feina definitivament en el negoci.

Un dia lliure a la setmana en un negoci on la batedora no atura perquè la massa cau. És clar, el dia lliure servia per fer les tasques que no es podien fer la resta de la setmana: paperassa, visites de metges, etc. Dia de descans, li diuen. Les tres setmanes de vacances després de la forta temporada estival els han servit d’incentiu per engegar amb més forces després de viatjar pel món, cada any. Ara és moment de comprendre que toca canviar. La roda no para de girar un dia sí, un altre també; els pares es jubilen i és temps per en Pep de mirar a una altra banda.

– És un negoci sense futur.

Quan la professió toqui fons, algú voldrà recuperar aquesta tradició, però cal haver-la viscut en la família. Qui, sinó, gosa llevar-se cada dia a les tres de la matinada per anar a fer pastissos?

– Et lleves a les tres un dia per acompanyar algú a l’aeroport, però ja està –afirma en Pep.

– És una feina dura que no té competència, sinó companys –intervé na Margalida.

Recorda que, alguna vegada, quan han tingut algun problema, ells o qualsevol altre de l’ofici, que es coneixen tots, sempre hi ha algú disposat a donar-hi un cop de mà. Com feia un pastisser de Ciutat, que els ha ajudat en diverses ocasions quan s’han trobat amb algun inconvenient tècnic més difícil.

Però el negoci i l’ofici també van carregats de paciència i insistència. Els productes bàsics, la matèria primera, han evolucionat, han anat canviant amb el pas dels anys provocant diferències en els procediments culinaris. Com s’ho fa, el druida del forn, per coure allò mateix que havia fet anys i anys, quan li canvien els ingredients de la seva fórmula màgica? Insistir, investigar, demanar... i no perdre l’esperança, venerada tan a prop. Perquè, evidentment, el client no ho ha de notar, que la fórmula ja no és la mateixa, que la farina o el llevat o el que sigui ja no reacciona igual.

– El client de Capdepera és exigent –confirmen tots tres.

No sembla fàcil d’enganyar, el seu paladar.

– Anàvem a Campos i, una vegada, en arribar al poble, vàrem notar que no se sentia l’olor de fems, de granja.

Què hi havia? Supermercats tal, qual, i pasqual, els mateixos que aquí. Alguns clients s’han queixat perquè el pastís o el pa es posen dolents al cap de tres dies.

– I què volen? No estan fets de plàstic! Dona una baguette artificial a un moix o dóna-li unes llesques de pa del que fem i veuràs què menja. No, als animals no els enganyem.

Mentre la pasta d’aquesta tarta-entrevista va reposant, cauen noms de personatges que han passat per Can Vila, aquell racó de món que, ben amagat, ha endolcit la vida a més gent que no pas imaginem: Agatha Ruiz de la Prada, Josep Cuní, Soraya Sáez de Santamaría...

– No hem volgut fer una pastisseria exclusiva. Alguns clients ja ens ho deien, que havíem de pujar preus.

A Can Vila han volgut fer una pastisseria a l’abast de tothom, no només per a persones amb capacitat econòmica forta.

Quan na Margalida i en Rafel van agafar el negoci, tenien un parell d’establiments hotelers com a clients, i poc a poc en van anar guanyant més, fins a superar la trentena. Cinc anys enrere, del tot inclòs s’ho ha carregat i van haver d’adaptar-se al canvi.

– Una setmana anava tan ràpid repartint els productes que em van caure dues multes el mateix dia... Hauria guanyat molts més diners quedant a casa sense fer res, aquell dia –sentencia en Rafel.

Els anys els han passat a molta velocitat. Ells han tingut molt de gust amb aquesta activitat, i es retiren quan el forn es troba en plena forma. Troben que és el moment i està molt bé que es puguin jubilar i aprofitar amb salut, com diu na Margalida, aquests anys que tenen per endavant.

Confiem que, a partir de l’1 de novembre, els veurem més sovint pel poble. A Capdepera recuperem dolçament tres veïns que sempre eren endolcint-nos a nosaltres. Benvinguts!