Gràfica 1

El capítol d’Imposts Directes (l’IBI, les plusvàlues, l’IAE i l’Impost s/vehicles) representa, al llarg dels anys 2000–2013, al voltant del 40% dels ingressos corrents. L’IBI ha augmentat un 238%, descomptada la inflació. Al voltant del 150% de l’increment es deu a la lenta pujada dels valors cadastrals i als increments dels tipus, i si a més prenem en compte la baixada dels preus de les vivendes per mor de l’esclat de la bombolla immobiliària, l’esforç fiscal de les famílies encara és superior: hem calculat que una baixada d’un 20% del preu de l’habitatge equival a un augment del tipus impositiu d’entre un 15% i un 20%. La resta de la recaptació es deu a la incorporació d’obra nova i persecució del frau. L’IBI grava la propietat a despit de la renda del subjecte passiu i és un impost regressiu. Propostes de millora per a futures modificacions del impost són la seva utilització com a eina contra l’especulació amb terrenys edificables, la diferenciació entre vivenda habitual i residències secundàries, vivendes deshabitades, etc. Queda per aclarir si l’impost amb més poder recaptatori ha d’esser precisament el que grava els immobles, induint els ajuntaments a expansions urbanístiques.

És motiu d’orgull i satisfacció tenir representants polítics que es preocupen pels casos de desnonaments i, encara que no ho reflecteixin els pressuposts, suposam que l’Ajuntament trobarà la manera de condonar el pagament de l’IBI a les famílies que tenen necessitats més peremptòries que pagar imposts.

Les Transferències Corrents oscil·len entre el 12% i el 18% i en són les principals entrades la participació en els tributs de l’Estat i el fons de Cooperació Municipal, mentre que la resta es reparteix entre una munió de petites subvencions.

L’Impost Indirecte grava la construcció i la seva capacitat recaptatòria i ha anat minvant els darrers anys, passant d’una mitja del 7,45% fins l’any 2008 al 5% els darrers cinc.

Darrera els Ingressos Patrimonials s’hi amaguen concessions i convenis varis. Aquí les partides a considerar són la concessió de les platges i l’aparcament de l’Agulla, dels quals s’espera recaptar 740.000 €, el 2013. La seva contribució a les arques municipals està al voltant del 6,5% de mitja en el període 2000-2013, sobre els ingressos corrents.

Gràfica 2

Taxes i altres és un calaix de sastre que recapta entre el 28% i el 34% dels ingressos corrents. Les principals partides són les taxes de fems i clavegueram (3.135.000 € al 2013), entrades des de les companyies elèctriques i telefòniques (215.000 € al 2013), taules i cadires (180.000 € al 2013), les paradetes dels mercats (140.000 € al 2013), llicències urbanístiques, escola de música, infraccions de trànsit, etc. etc.

Gràfica 3

Les Transferències de Capital van a la baixa, de fet del 2009 ençà han desaparegut dels pressuposts. La darrera partida important data del 2008 i està dedicada a l’embelliment, amb 1.300.000 €.

Les despeses de personal s’han incrementat, descomptada la inflació, un 75% al llarg dels últims 13 anys. Representen entre un 37% i un 45% de la despesa corrent. Des del 2010, com s’aprecia a la gràfica núm. 4, la partida s’ha aprimat un 15,6%. Cap dels 17 regidors ha aprofitat l’ocasió per fer pedagogia i explicar la relació de causa a efecte entre el traspàs del dèficit públic a les famílies i empreses i la  millora de l’economia. No pot estranyar que la resposta a l’enquesta que Cap Vermell formula als seus  lectors: “Ets partidari de reduir els regidors dels ajuntaments?”, sigui en més d’un 70% afirmativa.

Gràfica 4

Taula 1

L’Hisenda Local, la germaneta pobre, és l’encarregada de gestionar uns tributs encarcarats, complicats, cars i de menor capacitat recaptatòria; necessita simplificar i agilitzar la gestió per a obtenir més recursos que els actuals, una missió impossible a la vista de l’escàs interès del Parlament per a confeccionar una nova llei d’Hisendes Locals.  La confecció dels pressuposts és rígida i dificulta el seu ús com a eina econòmica al servei d’objectius polítics, d’aquí que, a la pràctica, la seva discussió i aprovació sigui un pur tràmit administratiu i quan s’intenta fer política des de els pressuposts massa vegades la discussió acaba essent de volada gallinàcia.

Els ajuntaments han anat fent-se càrrec de funcions més enllà de les seves competències, gravant els dèficits que, ara, els qui no han sabut, pogut o volgut cobrir-les, exigeixen equilibrar per llei. Aquestes serveis extra obeeixen a la proximitat entre el ciutadà i l’administració, cosa que fa que aquesta, en viure de primera mà les necessitats, sigui sensible a les demandes; una altra causa són els regals enverinats d’instàncies superiors que subvencionen, promocionen i transfereixen recursos a les entitats locals, provinents de programes que no contemplen els objectius i necessitats locals i que deixen els ajuntaments  amb les despeses de funcionament i manteniment.

La possibilitat que aquest deute històric envers els ajuntaments sigui compensat, a hores d’ara és veu molt llunyà. L’statu quo afavoreix el clientelisme polític, la jerarquia en els partits, el xantatge a l’electorat i l’allunyament de l’administrador de l’administrat, motius més que suficients per a deixar-ho com està.

Gràfica 5

 

Una vegada repartides les ideologies (aquí socialistes, allí nacionalistes, els de més enllà neo-conservadors i d’altres localistes) tots s’apunten al pragmatisme més carrincló, donant per inamovibles les lleis pressupostàries i considerant que no és de la seva incumbència fer política, i que la seva feina és gestionar el que hi ha, que és perenne, inalterable, intocable, irreformable, immodificable, indestructible, permanent... I així, encadenats a un tactisme esquifit, donen peu als administrats  a pensar que potser fóra millor convocar un concurs per a cobrir  una plaça de gerent i bescanviar desset pagues d’amateurs per una de professional.

Acabarem amb un clàssic: Com finançar els municipis turístics? Els polítics tenen la paraula.