Mentiríem si no diguéssim que, en alguna ocasió, hem tengut la temptació d'agafar la notícia de l'any passat, o la de de fa dos anys, i aferrar-la com si fos la d'enguany, convençuts que pocs lectors notarien la diferència. però no ho feim, precisament per respecte a aquests mateixos lectors i per a la nostra mateixa credibilitat. De manera que, una vegada més, hem arribat fins al cementeri municipal i hem captat les imatges d'un nou dia de Tots Sants, una de les tradicions més arrelades dins l'ànima del poble.

I, un any més, l'1 de novembre ens ha esperat amb un dia assolellat i amb un ventet molest com a únic meteor advers. El cementeri, d'altra banda, oferia la bona imatge habitual, perfectament endreçat, acollidor i alegre, si se'ns permet aquesta mena d'oxímoron, en un recinte que ofereix una de les millors cares de civilitat de tot el municipi.

Ens agrada arribar al cementeri de bon matí, quan encara no hi ha massa trull, per a beure'n la tranquil·litat i la pau que s'hi respiren. Moltes de tombes i panteons ja presenten la seva imatge més acurada, perquè són molts els que, a la víspera, ja ho han deixat tot a punt: neteja a fons, flors de tots colors...





Però també són molts els que, en aquestes hores primeres, encara hi donen la darrera repassada i n'ultimen els detalls.





Tots Sants, la constatació dels nostres morts com a part del present. Transitam pels camis que ells han anat obrint i bevem un present que n'hem heretat. Però aquest també és un dia per mirar fit a fit la mort, fet indissociable de la vida, presència indefugible i quotidiana. Tots Sants per a vestir el cementeri amb tots els colors de la naturalesa, per a enramellar-lo, no per a apaivagar l'absència dels morts, sinó per a assossegar la presència dels vius.

Que l'any que ve hi poguem tornar.