“Les flors músties” (1997), l’obra de Miquel Mestre (premi del Consell i del Teatre Principal), reapareix en els escenaris illencs, quinze anys després de la seva estrena. Una recuperació que palesa que allò que és aplicable als personatges creats per l’autor artanenc es pot traslladar, en no pocs casos, a la vigència dels textos teatrals: el temps també pot acabar mustiant-los.
Les dues fadrines velles, les dues “flors” de la representació de divendres, assimilen malament el pas dels anys, han quedat ancorades en un temps, el “seu”, en una manera d’entendre la vida que les desborden per tots els costats, i són incapaces de celebrar un Cap d’Any més enllà del seu món, reduït aquest a un àmbit només conformat per elles mateixes i per un televisor... que no funciona! Ben aviat no hi manquen els retrets i les mútues desconsideracions, però també les reconciliacions espontànies de dues dones que saben que només es tenen l’una a l’altra.
Dèiem que el temps també pot mustiar els textos teatrals i el cas és que a “Les flors músties” comencen a veure-s’hi més de dues arrugues. Na Margalida i na Rosa ens resulten, ara mateix, un punt anacròniques, fora de lloc, poc identificables amb ningú que coneguem. El temps ha anat superant els personatges i aquests ens semblen una cosa del passat... per a qui hagi conegut aquest passat. Qui sopa de llenties i de "caminantes" el dissabte de Cap d'Any? Tampoc els intents d'actualització, apel·lant a personatges actuals, tant de la política com de la realesa, no causen l'efecte desitjat. Però en Miquel Mestre té una gran virtut: sap escriure, sap bastir diàlegs espurnejants, dinàmics, punyents..., i també d’una gran tendresa! Domina els ressorts del llenguatge teatral i aconsegueix que dos personatges difícilment identificables acabin per commoure’ns.
L’obra compta, per a aquesta represa, amb dos magnífics professionals: Joan Carles Bestard i Jaume Fuster, els quals, sota la direcció d’un home de teatre tan reconegut com Rafel Brunet, no es limiten a “fer de dones”, sinó que posen dues dones damunt l’escenari, i en ells hi veim dues dones i no dos transvestits. I això no és fàcil.
Resumim. El teatre conforma un punt imprescindible (o no; mirau, per exemple, les carreres de cavalls) de la programació de Sant Bartomeu. Durant molts d’anys, en Xesc Forteza ens estalviava qualsevol dubte o vacil·lació, però ara és tota una altra cosa. Des que aquest ens deixà, s’ha provat una mica de tot: grups locals, grups professionals, aficionats de fora poble..., amb resultats desiguals. L’any passat, sense anar més lluny, l’obra oferida va ser un bon nyap, quan, mai com ara, havíem tengut tants i tan bons professionals del teatre.
Enguany, amb “Les flors músties”, i a banda d’aquell anacronisme a què hem fet referència, hem assistit a una representació digna, ben resolta i ben interpretada, cosa que no podem dir sempre. Així que, tant cada any.
