En relació a les festes d'enguany, el batle deia, i feia bé d'avisar, que es tractava d'"un programa modest". No podrem dir, per tant, que ens hagin enganat: pel que fa a Sant Roc s'ha complert folgadament la promesa i la modèstia ha estat franciscana.
El dia del patró, per tancar el "programa", comptàrem en primer lloc, amb la missa en honor de Sant Roc, a la parròquia, que oficià mossèn Miquel Mulet. Entre els nombrosos assistents, una bona part dels estiuejants de sempre. La Coral Sol Naixent, dirigida per Josep Llull, i amb Jaume Bonnín com a solista, va lluir la seva millor versió, amb algunes interpretacions de nivell excel·lent i que posaren a la celebració l'embolcall més adient.
A la sortida, crespells i vinet per als assistents i el desig de "molts d'anys" habitual.
A les 10 de la nit esclataren els focs artificials. Tothom diu que els han pagat els bars del passeig marítim, però en el programa, per bé que hem cercat arreu, no hem estat capaços de trobar cap referència a aquest patrocini. Sigui com sigui, els focs es varen encendre i il·luminaren, un any més, les aigües de Cala Rajada, davant una grandiosa expectació. Les nostres zones turístiques es troben a vessar i, la nit del dijous, els voltants del moll eren un formiguer de gent. El castell que amollà Pirotècnia Jordà va resultar més que correcte i si, com diuen, han estat els locals del passeig marítim els que l'han pagat, idò res, moltes gràcies, i per molts d'anys.
I si els comptes no ens fallen, el jazz en el moll posà el tancador a les festes de Sant Roc en la que ha estat la vint-i-tresena edició d'aquests concerts. I, oh miracle!, una vegada més hi sonà la bona música, en aquesta ocasió de la mà de BIG YUYU, la banda capitanejada pel guitarrista-cantant Jordi Álvarez. Blues, funky, boogie-woogie... ompliren de ritme el moll i el grup aconseguí captar la complicitat del públic. Bons arranjaments i interpretacions plenes de ritme, amb alguns solos de gran mèrit. No podem estar de dir que, entre els membres de la formació, hi lluí amb força el "nostre" Miquel Gayà, fent que el seu trombó ens tocàs directament la fibra sensible. I tots els dubtes que teníem a priori quedaren dissolts al llarg del concert, el qual, repetim-ho, va ser magnífic. Una bona manera de posar punt i final a un programa tan "modest".
Sant Bartomeu ja és aquí!
