Fotografies: Best
Benvinguts siau, estimats amics futbolers i futboleres, tots quan sou!
Com va dir, molt possiblement n’Arrigo Sacchi, o tal volta, en Jorge Valadano -la història, a hores d’ara, encara sembla no tenir-ho clar-, la frase: “el futbol és la cosa més important de les coses menys importants”. Quanta raó tenien aquests dos putes cracs mundials del futbol. El futbol de veritat, el futbol en vena i el futbol elevat a la sèptima potència és capaç de donar-te l’alegria i la satisfacció més embogida i també de fer-te sentir l’ésser més arrufat i desprotegit del món. Com deia en Vujadin Boskov devers l’any 1979: “Fútbol e fútbol, e gol e gol”!
Avui, és un d’aquests dies força especials, escassos o únics, on un, es troba feliç, encobeït, satisfet, apaivagat i a la vegada orgullós. Molt orgullós! Dins la vida, creieu-me, hi ha massa pocs dies on una persona es pot sentir tan orgullosa de pertànyer a un sentiment. Perquè l’Escolar, a més de ser un club de futbol que representa a tot un poble i a una manera molt concreta de viure aquest esport, a més d’això i segurament de moltes coses més, l’Escolar és un sentiment, adoració, afecte, aflicció, amor, ànsia i ànima. Un apassionament, ardor, arravatament, bogeria, consciència, cor, cremor, deliri i desig. Devoció, dolor, efervescència, efusió, encegament, entranyes, entusiasme i esperit. Excitació, fanatisme, febre, fervor, foc, follia, fur intern, frenesí i furor. Idolatria, impetuositat, mentalitat, passió, pena, predilecció, sensibilitat i simpatia. Vehemència, violència, vivesa i el zel que qualcun d’aquests romàntics bollats en vies d’extinció, que encara n’hi ha, portam molt endins i ben a prop de la nostra manxeta de fer batecs. I tant!
Us soc sincer, tenia por de no trobar la paraula adequada, encertada o adient per poder transmetre o definir el meu sentir. I tenia por, simplement, perquè amb una sola paraula no em veia capacitat per poder expressar el meu estat d’algaravia. Però, com ja haureu llegit i si analitzeu el profund significat de cada una de les definicions, tal volta, en sereu conscients del meu alt estat de gaubança.
De veritat: és una vertadera pena que els aficionats verds-i-blancs de cada diumenge, els de sempre, els de tota la vida no hagin pogut presenciar, «al lloc dels fets i de cos present», l’últim partit d’aquesta lligueta d’ascens a primera preferent. A mi, sols de pensar i recordar els llancis contemplats, encara se m’estarrufa el borrissol. Un partit com els d’abans: de mocador fermat al cap, d’esparadrap a la bota i de mitjons als turmells; de joc ras i puntada de peu a la cella. Un encontre on els jugadors i el tècnic, amb «dos collons ben grossos i ben rodons», han donat una catedralícia lliçó de punt d’honor, sacrifici, lluita i estimació als nostres venerats colors. Un matx per guardar a l’hemeroteca. Per emprar-lo a l’hora d’educar i ensenyar als nins i nines que formen la nostra pedrera «els valors» que cal tenir un jugador per formar part d’aquest gran club. Aquests joves han de conèixer l’èpica d’aquest partit. Un dia han de sabre i entendre el que significa créixer futbolísticament desitjant portar la samarreta del primer equip de l’Escolar. Després d’haver vist aquest partit, un pot estirar la pota, «futbolísticament parlant», ben tranquil. Un partit històric! Un espectacle cinc estrelles!! Irrepetible!!!
Abans d’entrar a desballestar el que ha donat de si aquest magistral espectacle balompèdic i per amainar l’efervescència del moment us faré cinc cèntims de la polseguera que ha sorgit després de l’aterratge de la crònica anterior. Segons sembla, l’última entrega ha tocat el voraviu i, han sorgit butllofes entre els actors i administracions que s’han vist esquitxats per l’afer, feliçment, anomenat: ‘Cuando calienta el sol allí en la grada’.
El senyor Paco Vega, president de l’Escolar, s’ha dirigit respectuosament a aquest magre cronista per deixar molt clar una sèrie de qüestions que, al seu criteri, semblen força importants. A mi també m’ho semblen rellevants. Molt! És aposta que vull fer els aclariments que calguin, perquè cada pal que aguanti la seva vela i que, amatents i per favor, els esmentats o ferits, no matin al pobre informador que no en té cap culpa de la mort d’en ‘Berga’. Tampoc és l’odiat bou que va banyegar en ‘Manolete’. Noooo!
Segons les paraules del Sr. Vega: "la directiva, actualment, no té cap autoritat ni llicència a sobre les instal·lacions esportives des Figueral. Cap ni una! Per no poder fer, no poden ni buidar, ni una trista paperera".
Quan l’anterior conserge, que era l’encarregat de tenir cura i esment del bon estat de manteniment i neteja del complex, va cessar del seu lloc de treball, l’ajuntament posar a un conserge aliè al club. Aquesta persona ha de cuidar-se, entre altres comeses de: la neteja i manteniment de tot el recinte, reg del camp, tancar i obrir portes, tanques i portells. Engegar i tancar l’enllumenat d’hora i cuidar en bon estat i vetllar per un ús responsable de la pista d’atletisme.
De fet, el diumenge passat, el mateix president de l’Escolar, espatarrat enfront de la incongruència lumínica, va haver de «suggerir per favor» una mica de seny a aquest treballador posat per l’ajuntament (no en sé el responsable: si regidor o el cap de personal). El mandatari esportiu, amb bon criteri, pensava que no era el moment ni l’hora, per tenir tots els focus de l’estadi alegrament engegats. Així ho va fer sabre reiteradament al responsable d’aquests menesters fora obtenir, en cap moment, una resposta que poses remei a la malifeta enlluernadora.
Explicat el que el Sr. Vega m’ha explicat, tampoc és la meva pretensió acusar a l’un o a l’altre, de fer o deixar de fer. Que Déu me n’alliberi d’aquest absurd maldecap. Jo no soc qui per jutjar errades o encerts; per cert, l’ajuntament encara no ha dit la seva. Tots, ja són grandets per sabre el que cada un ha de fer i li correspon fer. Com deia en Josep Maria Garcia en els seus temps de glòria radiofònica: !A quien Dios se la dé, San Pedro se la bendiga¡
Ara sí, afluixat el gavatx, intentaré contar-vos, dins la meva sabuda poca traça, el que es va viure aquest dimecres a vespre al municipal d’Inca. Abans de començar, dir que m’agradaria molt que qualque directiu de la F.F.I.B. o del Comitè d’Àrbitres es dignés a llegir aquesta crònica. De veritat: és indignant i vergonyós el que fan i manen aquests dos organismes sempre en contra i per perjudicar a l’Escolar. Ja està bé senyor Laguna i ja està bé senyor Sansó! Respecte, si us plau!
Situats els dos equips al túnel d’accés al camp l’àrbitre interpel·la als primers jugadors de la fila: «¿que os parece si lo dejamos en un dos a uno a favor de los locales y damos por concluido el partido?»
Jo esper, dins la meva innocència, que aquest comentari fos un acudit fàcil i dolent per evidenciar el possible mal estar per haver de jugar un partit de futbol en dimecres, a les vuit de l’horabaixa i amb amenaça de pluja. Desig, amb totes les forces, que no fos un comentari capciós amb la intenció d’afavorir a un Constància B que no cal, per la seva categoria i entitat, d’ajudes arbitrals. Doncs, amb aquesta dicotomia i amb aquesta mala ‘milk’ va començar el partit. Fos un o fos altre el motiu del comentari, un àrbitre que vol ser digne del respecte dels jugadors i dels espectadors no pot fer mai aquesta mena de comentaris. Ni de conya!
Els jugadors de l’Escolar, com no pot ser d’altra manera, començaren el partit amb la mosca a darrere l’orella intentant esbrinar interiorment si el comentari era una broma de mal gust o un seriós oferiment. Chi lo sa?
Comença el partit: minut dotze, gol del Constància (1-0). Des del meu punt de vista en evident fora de joc. Minut devuit: clar penal sobre Joan Sard. Ni àrbitre ni l’assistent en volen sabre res d’aquest llanci. Minut quaranta-cinc: agressió fora pilota del número deu local sobre Jaume Faba. Targeta groga en vers de targeta vermella. Minut quaranta-sis, gol del Constància (2-1) dos metres clars en fora de joc. L’àrbitre i l’assistent es fan el longuis. Minut trenta-cinc: després d’una falta clara amb atac del Constància no xiulada, aquests marquen el 3-1. Fins aleshores, faltes i decisions arbitrals molt males d’entendre i pair pels jugadors i públic visitant. Minut cinquanta-vuit: l’àrbitre atura el partit. Amenaça de finalitzar el partit abans d’hora si no manca la pressió del públic visitant a sobre de l’assistent. Va de catxa! A partir d’aquest moment, incomprensiblement, l’arbitratge pel bé de l’espectacle, quasi, quasi, es normalitza. Al minut noranta de partit i després d’una esgarrifosa entrada expulsa en vermella directa al jugador número cinc del Constància B.
Isma Venera ha tingut a bé alinear el que tenia i li restava: Alexis a la porteria. Crespo, lateral dret. Granados, lateral esquer. Sard i Javi Maya de centrals. Pivots: Sard i Nico. Banda dreta Juanlu Flaquer, banda esquerre Javi Garcia (ja recuperat de la lesió): ambdós a cama canviada. Al mig del camp Edu Flaquer. A la punta de l’atac Miguel Ruedas ‘Miky’. Al vuitanta-cinc, Hugo Sayago (cadet) substitueix a Ruedas i Miquel Genovard (cadet) a Nico Salazar. Al vuitanta-sis, Izan Morais (juvenil) a Xavi Granados i també al vuitanta-sis, Alejandro Venera (fill d’Isma, cadet) per Jaume Faba. Sistema de joc: el clàssic u, quatre, dos, tres u.
Comença la primera part amb un Constància molt incisiu. Cercant en tot moment l’esquena de la nostra defensa realitzant centres dividits entre central i lateral. L’Escolar sembla tenir instruccions d’aguantar la posició i el dibuix tàctic establert d’inici. N’Alexis es veu obligat a fer dues espectaculars aturades. Tímids intents de contraatac per la banda d’en Garcia. Al minut dotze, a la tercera jugada de perill, primer gol del Constància en fora de joc. La defensa de l’Escolar no està tan segura com altres partits. No està fina del tot, troba a faltar la gran feina i la presència de n’Ivan Campos, avui sancionat.
L’Escolar no gira la cara al partit. Malament, anar enrere al marcador juga molt bé. Sard, Edu i Fava porten el pes de l’equip, la resta de companys també volen ser protagonistes i remen de valent. Jugades en molt pocs tocs, passades curtes i mitges alternades amb perillosos canvis d’orientació sobre la banda de Garcia. Juanlu Flaquer i Javi Garcia, molt bé en atac, però he trobat a faltar qualque ajuda a l’hora de defensar. Crespo i Granados, aprofiten els buits que es creen i corren en perill la banda. Ruedas, falla una clara ocasió de gol tot sol davant el porter dels blancs-i-negres. Ens deixen de xiular un clar penal sobre Joan Sard. A una de les pujades per banda d’en Xavi Granados, aquest fa un bon centre a l’olla i Edu Flaquer d’una col·locada carabassotada marca un gran gol; el gol de l’empat.
Arriba el temps d’esbarjo amb un merescut empat i amb una sensació de poder doblegar a un poderós i jove Constància. Els jugadors sembla que en volen. ‘Vamos verdes!’
Comença la segona part. El Constància surt a totes. Al minut quaranta-sis, en un clamorós fora de joc els locals marquen el dos a un. L’Escolar continua eixugant aigua de la sentina; el segon gol ha desestabilitzat l’equilibri entre línies fins aleshores demostrat. Ens costa fer la transició d’atac a defensa; ens costa Déu i ajudes a arreplegar i tornar a posicions defensives. El Constància vol matar el partit com més aviat millor. Al minut cinquanta-cinc, després d’una aclaparant falta en atac dels inquers, el Constància sembla sentenciar el partit amb el tres a u. La golejada està agotzonada amenaçant els interessos dels gabellins.
L’Escolar no abaixa els braços, pega dues revinclades, beu dos glops d’aigua, s’espolsa la son i comença a jugar a futbol així com ell sap. Els jugadors donen la cara i estan disposts a lluitar per capgirar un resultat que sembla impossible. Van demanant els temps que manca per acabar el partit. Es volen convèncer que encara i són a temps de maquillar un resultat advers. Des de la graderia ens fa la sensació que es pot tractar als d’Inca de tu a tu. Al minut seixanta, fent una tisora baixa, inesperadament, en Joan Sard marca un espectacular gol. Ja tenim el tres a dos dins la butxaca. Vist el que es veu a dintre del camp, l’empat està al nostre abast. La moral dels jugadors de l’Escolar puja força decibels. Estem escabellats i correm com a lleons africans decidits a no rendir-nos. L’Escolar juga un futbol d’atac seriós i amb qualque ocasió de mèrit. El Constància, malgrat l’empenta gabellina continua rocós i avisant en qualque arribada esporàdica. L’Escolar va a totes i abandona les tasques defensives per tirar-se a un atac total i desassenyat.
Al minut setanta-dos, després d’una jugada impossible, farcida de testosterona, lluita i fe en Juanma Crespo, caic no caic, d’un tret creuat i a boca de canó, marca el gol de l’empat. El deliri i un total desgavell és l’amo de la situació. Semblava impossible poder empatar el partit, però l’esperit de lluita i la unànime implicació de tot l’equip ha realitzat el que semblava, sols uns minuts abans, una quimera.
A partir de l’empat hem jugat a tot o res, a burro o barro. Això ens ha costat qualque ensurt, però la defensa sembla haver trobat l’equilibri. La pujada dels laterals és constant i les bandes porten de capoll a la defensa inquera, Al minut vuitanta-u arriba la recompensa al desmesurat esforç fet pels homes d’Isma Venera. Ha sigut en Juanlu Flaquer que ha engaltat una pilotada que l’ha col·locada a l’angle esquer de la porteria del Constància. Aquest gol ha significat un èxtasi total i l’embogiment col·lectiu de tot l’equip. La proesa està a punt de tornar-se una realitat. Faltaven vuit minuts més el que l’àrbitre hi pogués afegir. Entre una cosa i l’altra el temps s’ha anat esmicolant fora que el joc fluís. Els nervis i la impotència han engrillonat i traït la tranquil·litat i bon joc dels locals. Al minut noranta el número cinc del Constància, anàrquic i fora de si, d’una mala entrada quasi ha mort a Javi Garcia. L’àrbitre l’ha fotut defora de seguida, entre les espitjades locals. L’àrbitre, rendit a l’evidència de l’empenta gabellina s’ha vist obligat, entre els insults, l’encerclament i les protestes locals, a xiular precipitat el final d’aquest increïble partit. Au va!
Només ens queda, després d’aquesta gran victòria i proesa futbolística, agrair l’entrega i la lluita de tots els jugadors i cos tècnic. Avui no puc, ni vull, ni dec destacar les individualitats, més sinó, és de justícia destacar la gran actuació de tot el conjunt en general. El que semblava un partit de tràmit s’ha convertit en un tema d’amor propi i dignitat per deixar a l’Escolar el més amunt possible de l’honestedat esportiva. Gran partit! Enhorabona per aquest gran final de campionat!! Al·lots sou collonuts!!!
Lectores i lectors, aficionats i aficionades, ara sí, la festa s’ha acabat. Ara toca descansar, recuperar-se de cops, trencaments i nafres. Engreixar amb pixa de porc les botes, recompondre la posada i tranquil·litzar l’esperit per arribar a la pròxima temporada amb les piles ben carregades. Per la temporada vinent hi haurà sorpreses, alegries i qualque decepció. Tot normal i previsible dins el món del futbol. Que ningú s’espanti!
No sé cert si ens tornarem a llegir. Després de sis temporades d’escriure badomeries el cansament psíquic em comença a passar factura i no tinc diners per pagar-la. Tenc projectes «indecents i subversius» congelats dins la conservadora per envestir. Aquestes quimeres requeriran tot el meu temps, el que disposi i del que no disposi. Sigui el que sigui, la meva marca és del tot irrellevant. La festa, amb uns o amb altres, sempre continua, al·leluia! Per si de cas no ens tornem a veure el pel -serà perquè l’hem perdut- us vull agrair la vostra fidelitat, suport i comprensió enfront dels meus disbarats, exabruptes i pixades fora de test. Vull agrair i fer un poc la pilota, és clar, a Cap Vermell per l’oportunitat i possibilitat de poder publicar aquesta crònica setmanalment (a qualsevol cosa diuen crònica). Demanar sinceres disculpes a tots els que s’hagin pogut sentir ofesos en qualque comentari inoportú o sarcàstic dels meus (segurament s’ho devien merèixer). Sempre n’hi haurà que n’estaran contents -el riure va per barris- d’espellissar-se aquest «bandarra cronista de quisca!» A què si!! Jo, també us estim molt!!!
Guard l’ordinador dins el seu estoig pelat, tanc la llum de la cuina, tanc la porta fora fer soroll i rod la clau de la porta de casa perquè no m’entrin els pobres okupes; em pos el pijama de la nuesa, faig un riu a l’orinal, pos el barram postís de segona mà dins el got amb la puta pastilleta netejadora i, fora mirar al rere, em fic tan pinxo dins el llit. Ja ha arribat el tren. Per tant, puc marxar...
Bona nit i a reveure!
Moltes de gràcies, estimats tots quan sou!
Visca l’Escolar victoriós!
Biel Torres
