Benvinguts siau  estimats amics futbolers tots quan sou!

Partit corresponent a la jornada vint. Encontre jugat, intencionadament, en bon divendres a petició dels desventurats jugadors. Infeliços... Un cop jugat aquest matx, aquests mateixos jugadors, ja n’estaan autoritzats moralment per anar de marxa i honorar a un sant Sebastià així com cal. Crec que no és necessari explicar en què consisteixen, molt concretament, aquests tipus de goigs, on el menjar, el beure i altres pecats capitals més sofisticats, són els principals actors d’aquesta comèdia kafkiana.

Està molt bé això de poder i voler participar, en cos, ànima i freixura de les festes i tradicions populars. Això... sens dubte, fa poble! Però... anem a pams!  Senyores i senyors, ja que ens fan el favor de canviar l’horari de la justa, pel cap baix... almenys, estimats jugadors, poseu una mica d’obstinació i el que tenen els homes de veritat en mig dels engonals per guanyar, o almanco, merèixer guanyar els punts en disputa. Per favor... una mica d’amor propi i consideració als colors i a l’escut que porteu ran de pit. Un mínim de decòrum pels pocs espectadors que venim, incondicionalment, a veure-us  i, que de passada, ens pelam de fred i patim en carn pròpia el tedi d’una cosa que té poc a veure amb un partit normal de futbol. Ja ho sé! Sé que ningú ens obliga a venir. Però, malgrat que pesi a qui pesi, ens agrada ser-hi i continuarem sent-hi!

Aquest passat divendres no sé si va ésser el fred que us tenia l’ull de poll xorc del dit gros del peu congelat, o si fou, perquè encara no havíeu paït la sobrassada i la cansalada viada engolida per sant Antoni. El que si és cert, és que vàreu estar  molt espessos, lents, indiferents, desganats  amb el fetge gros i l’oremus absent. Fóreu els trists protagonistes, assessorats i ensorrats per l’entrenador,  d’un partit infumable, avorrit, insofrible i impossible de metabolitzar per estómacs circumcidats.

Per oferir aquest trist espectacle posat en escena no cal canviar horaris, dates ni opositar a la mitra del bisbe. Quan et fan aquesta mena de favors és per sortir a la gespa sintètica a deixar-hi la pell, a fatigar-se, a suar la fel i fer l’impossible per guanyar qualque cosa més que els punts en disputa: el respecte. I, si no ho feu així, no cal fer la figuereta; jugueu quan us toca i assumiu amb tots els condicionants pertinents  el que significa signar una fitxa amb totes i cada una de les seves conseqüències.

Encara sort que el rival del divendres va ser un contrari mancat d’identitat i amb escassos recursos futbolístics. Un Huialfàs de Sa Pobla molt magre que, sols nosaltres mateixos, amb el nostre menfotisme de hienes divertides, el férem més bo del que realment és. Perquè bo no ho és... ja us ho dic jo! I encara gràcies a n’Alexis -Sant Alexis que estàs en el cel- que, amb el seu saber, paciència i encert va salvar els tres punts que la resta de jugadors varen deixar, peresosament,  de guanyar. Dues magistrals manotades del sant han obrat, una vegada més el miracle dels pans i els peixos. Un Alexis que, en molta seguretat, l’any que ve cerqui millors contrades a on fer el niu. Un punt més dins la saca i l’haver del nostre majúscul porter. I ja n’hi van una bona tracalada!

Divendres vaig trobar a faltar la jerarquia dels veterans. No puc acabar d’entendre com l’equip perd tot esbós d’entitat i de fisonomia fora jugadors com en Jaume Faba i en Javi Maya. Tan cert com incomprensible... L’esforç dels de sempre (Joan Sard i Edu Flaquer) ha quedat diluït, com es dilueix minsament, el sucre moreno  dins un rabiós i nerviós cafè rebentat d’amazones.

No s’ha vist cap indici de verticalitat o ruptura; l’horitzontalitat i l’abús de l’endarreriment constant de la pilota han estat la insofrible tònica. Errades individuals, equivocacions col·lectives i desencert en el sistema de joc ens han introduït dins un periple obscur, travat, estèril en creació, dubitatiu en defensa i mancat de l’efervescència  d’unes bandes força minses o, tal volta, carregades de por. La nostra defensa s’ha cansat de pegar pilotades pusil·lànimes a la pista, a la grada i als sementers plens de bassiots; pertot arreu menys a dintre del camp que és a on es juga el llautó. Els nostres dos centrecampistes han jugat en tot moment molt allunyats l’un de l’altra. El nostre punta, n’Abdou, ha corregut com sempre i, ha fracassat amb l’intent, també com quasi sempre. Incomprensiblement, n’Abdou, un dels pocs jugadors fiables per marcar un escanyolit gol, enfront de l’esglai comunitari de la grada, ha estat substituït per en Juanlu Flaquer. De veritat... si no és que el Califa estigués lesionat, que a primer cop d’ull no ho semblava, no hi ha Crist de Nazaret crucificat fora sandàlies que pugui entendre aquesta maleïda animalada. A partir d’aquest esperpèntic canvi, l’equip o el que restava d’ell, s’ha esmicolat en quaranta- quatre trossos i mig: porter, defenses i qualque mig a la rereguarda i la resta, amb el cavall blanc coix, la llança i l’escut a fer l’absurda  i solitària guerra a l’atac. En mig del camp... el no-res més absolut: el desert del Kalahari.  No en sabem el perquè n’hi ha  què, però han sortit, a més d’en Juanlu Flaquer, en Nico Salazar i en Colau Sureda... Han sortit i poca cosa més!

L’equip titular, dins un u, quatre, u, quatre, u,  que ha escenificat aquesta atzagaiada ha estat el següent: Sant Alexis a la porteria: el millor de tots. Al lateral dret en Juanma Crespo. A l’esquerra: en Xavi Granados fidel al seu pedigrí. De centrals descentrats: Ivan Canpos i Manu Morales com a canoner major del regne. Al pivot: Joan Sard. A les bandes -però de veritat... hi havia bandes?-: en Ruedas per la dreta i en Garcia per l’esquerra. Al centre del camp i mirant-se com els fesols: l’ombra obscura d’en Lluís Maya i el jornaler impertèrrit de n’Edu Flaquer. Amb missions ofensives força  inofensives: n’Abdou. A la reservada reserva: en Toni López, Nico Zalazar, Juanlu Flaquer, Colau Sureda, Ariel Franco i Jaume Torres (lesionat).

Primera part insofrible. Al descans: passada eixorca del rosari  als vestidors que no ha servit per res. La segona part, més antiestètica, antinatural, desagradable i malcarada que la primera si cal. Molt més... on vas a parar tu! Un puta desastre!! Un empat que no ens fa gens de bé i que ens allunya d’un Montuïri que sembla granític. El bosses tristes de l’àrbitre que ha estat correcte i una mica faldilles ha xiulat el final. Però no  així els seus  metòdics assistents de banda que l’han cagada una vegada rere  l’altra.

La setmana que ve, si els sants, el temps i l’autoritat incompetent ho permeten, retrem visita al camp del Secar de la Real. La Unió, que fa la força -diuen-, si sortim tan embalsamats, apàtics, antipàtics  i anàrquics com a aquest partit de divendres, ens farà un homenatge sindical d’escàndol així com cal. La golejada serà esfereïdora i fora vaselina lubricant apaivagadora. Qui avisa no és traïdor! Eh... jo no he dit res!!

A qui Sant Pere la hi dona que Déu la hi beneeixi! Amén!!

Visca l’Escolar victoriós!