Escolar 1 – Porto Cristo 2

El proper cap de setmana un altre derbi per disputar. Un derbi, que a mi particularment, en fa molt de respecte i una mica de por. Darrerament, dins casa nostra, els rivals s’enfilen a les nostres barbes i ens posen la victòria molt costerosa. El Porto Cristo malgrat ocupar l’última plaça de la classificació és un expert en complicar el partit a qualsevol equip. Haurem d’anar molt amb compte i tenir les idees molt clares per doblegar la rabiosa solvència dels portenys.  L’ombra allargada del Llubí, de l’Uyalfas, del Can Picafort i qualcun altre rondinegen  les clarianes d’un Figueral mancat de figueres.  En cas de guanyar el derbi significaria haver aconseguit nou punts d’una tirada. Cosa, que sense dubtes, ens allunyaria dels llocs perillosos de la classificació.

Benvinguts siau estimats lectors tots quan sou...
Amb aquests arguments premonitoris, malauradament, tancaven la crònica de diumenge passat. El que passa, i no és per bravejar, és que un, abans de ser frare ha estat molts d'anys escolanet. També podria afegir l'altra dita que diu: que més sap el diable per vell que no per diable.
Per a mi, i m'heu de perdonar, perquè, a misses dites fa molt bon sermonejar i no seria just fer llenya de l'arbre caigut, no sóc capaç d'entendre, com un equip com el nostre, el que més estimam i amb totes les qüestions i circumstàncies que enguany l'envolten, a un partit de vitalíssima importància i transcendència com el que ha jugat avui l'Escolar, l'afronti amb aquesta tensió i mentalitat tant «qüestionable».
Sabem que l'entrenador, indubtablement, és el primer que vol guanyar. Que els jugadors sempre surten a guanyar i que no accepten ni contemplen d'altre resultat que no sigui la victòria. Sabent tot això que sabem, no puc entendre ni justificar, com podem perdre un partit com el d'avui i amb un rival que és el coer de la categoria.






Crec, i ho dic pensant que possiblement em puc equivocar, que el partit no s'ha perdut avui. Jo crec que el partit s'ha perdut durant tota la setmana. Els entrenadors sabem -i encara em consider entrenador-, que els partits més difícils de tota la temporada són els que es juguen en contra dels equips de la part baixa de la classificació. Els jugadors a aquesta classe d'encontres són més difícils de motivar que quan juguen en contra del líder. Quan es juga en contra del líder, fora fer res, els jugadors tots sols es motiven. I no serà que el bo d'en Maties no ho hagi dit mil vegades aquesta setmana; al·lots alerta amb el Porto Cristo!
Més que la feina tàctica o la feina física, aquesta setmana s'havia d'entrenar la motivació. En el món de la competició qualsevol qüestió és entrenable i, fora dubtes, s'ha d'entrenar, però hi ha qüestions que no són tant evidents ni tant palpables que en certes ocasions es donen, sols perquè si, com assumides i es deixen d'entrenar. Però no és aquest el cas. Aquesta setmana el cos tècnic ho ha repetit fins a l'avorriment. Es veu que el missatge no ha calat i l'entrenador ha predicat dins el desert. Ni l'apuntador l'ha escoltat. Porca misèria!

Anant al partit d'avui, ens hem alegrat perquè, per primera vegada durant cada setmana que portam de competició, l'entrenador ha pogut repetir alineació. Els mateixos que guanyaren al Badia, avui dissortadament, no han pogut doblegar a un Porto Cristo que s'aferra a l'emblanquinat abans de donar res per suposat.
La primera part d'avui ens ha recordat molt, talment una calcomania, al partit disputat fa quinze dies en contra del Constància. La defensa, i avui era la defensa «titular» -no hi ha excuses- ha sigut la línia més feble de tot l'equip. A on és aquella defensa inexpugnable i granítica que l'any passat formà part de l'ascens? Sobre la línia de creació de futbol, avui els germans Maya, no han pogut agafar el ritme al partit i no sols perquè no han estat tan encertats com d'altres vegades a l'hora de la creació, sinó perquè no hi havia cap dels jugadors de l'equip que hagi anat de cara a rebre la pilota, realitzes un moviment per crear un espai buit per després poder aprofitar-lo o fes un desmarcatge de suport o de ruptura. L'equip ha estat durant tota la primera part desequilibrat, amb l'agreujant, que hi havia molts de metres entre els jugadors de creació i els puntes que esperaven l'esfèrica massa relaxats.
La pressió i la responsabilitat que significava el fet de guanyar o perdre aquest partit ens han pogut i ens ha fet molt de mal a l'hora d'interpretar el futbol i d'estar ben posicionats dins el camp. La primera part ha sigut clarament del Porto Cristo. Sols els desencerts a l'hora de la rematada o culminar jugada han deixat que els verds arribessin vius al descans i fora cap alteració en contra del marcador.






La segona part ha començat de la pitjor manera que ho podia fer. Sols començar, dos minuts després de joc i a un contraatac, els portenys s'han plantat davant la porteria amb un dos contra un. Superada la minsa oposició del defensa, el número set del Port en Pere Miquel Amer, el valor més important de l'equip de la ribera de Manacor, ha introduït fora cap oposició la pilota al fons de la porteria local. Els fantasmes del partit jugat a la primera volta dins Porto Cristo, on els vermells-i-negres, en cinc minuts, deixaren resolt el partit han tornat a fer acta de presència. Per ocasions, tant a la primera part com a la segona, el Port ens ha guanyat per golejada.

Aquest gol ens ha fet mal de veritat i ens ha costat uns deu minuts tornar a la crua realitat. No sabem com, però de sobte l'Escolar s'ha llevat la pressió de sobre hi ha començat a jugar bé, inclòs a moments, molt bé. L'equip s'ha envalentit i ha trenat jugades de mèrit i veritable perill. Hem malbaratat un mínim de quatre ocasions claríssimes de gol que, en cas de convertir, haguérem guanyat el partit amb avantatge, solvència i credibilitat. Avui el nostre més gran valor, en Toniet Serapio, pel meu gust i a la segona part ha jugat una mica massa escorat a la banda esquerra. Malgrat les bones internades que ha fet per banda, crec que tant ell com en Miki han de jugar més junts i cercant als centrals de l'equip contrari. Per fer les internades per bandes ja hi ha les nostres bandes.

Quan un entrenador veu com la seva defensa és superada raig seguit intenta qualque canvi. Avui he trobat a faltar aquesta pipella necessària per fer un canvi de sistema de joc. Si et superen la defensa de tres en suma facilitat -alguna cosa malament estam fent-, mira si amb una defensa de quatre, almanco, equilibres les forces. Però no, el Porto Cristo, minut rere minut, ens feia sortir els colors superant fàcilment la nostra rereguarda. Un festival! Han arribat els moments dels canvis, i amb aquests, l'equip no ha guanyat més futbol, ni més pegada ni més solvència defensiva. Al descans ha quedat als vestidors en Barrantes que ha estat substituït per n'Edu Flaquer. Semblava un canvi interessant i sols ha quedat amb aquesta perspectiva d'interessant. Han estat substituïts els germans Maya, els únics capaços de liderar una remuntada. Després s'ha substituït a un Franco que en vers de jugar al centre de la defensa com n'està acostumat o feia pel costat esquer. En Fajardo ha ocupat amb molts dubtes el centre de la defensa. En Lliteres, que li ha tocat barallar-se amb el millor jugador del Port ha sigut l'últim dels defenses a ser substituïts. Amb els canvis realitzats hem perdut qualsevol opció de millorar el joc, de guanyar el centre del camp, donar un plus de robustes a la defensa, d'altura per fer qualque rematada bona de cap -exemple: el gol dins Badia- i dues bones sabates a l'hora d'executar el llançament de qualque falta arran d'àrea.






Però bé, l'equip a les raneres de la mort, en un aldarull que hi ha hagut dins l'àrea petita del Port i després de no sé quantes de rebutjades, un jugador de l'Escolar –no sé qui ha estat dels onze que jugaven- ha tengut l'habilitat suficient per trobar el forat del pany i obrir la porteria del nostre rival. Amb l'empat al marcador, la reacció de l'equip i el temps que quedava convidava, francament, a la possibilitat d'una segura remuntada. Ocasions n'han tingudes tantes com per fer tres o quatre gols més, les mateixes que ha tingut el Port. Ha sigut a l'últim minut del partit i, al contraatac número dos mil per part del Port, que el seu davanter, d'un tret col•locadíssim ha superat l'oposició dels nostres defenses i del nostre porter que sols ha pogut mirar, incrèdul, com entrava la pilota dins la seva porteria.

La derrota estava consumada. Sols hi ha hagut temps per fer la treta de centre, quan l'àrbitre -que ho ha fet molt bé-, ha xiulat la fi d'aquest captiveri i malson de partit. Ens havíem il·lusionat massa per conquerir nou punts seguits, però la rostida realitat ens ha galtejat posant-nos al lloc que ens pertany: al banc del patiment. Els confiats van a l'infern i els tres punts aconseguits dins el camp del Badia no han servit per res, sols, per llançar-los al poal de les escombraries. Haurem d'esperar a una altra millor ocasió per sumar nou punts seguits, si no és que morim intentant-ho o hi som a temps.

L'equip titular d'avui ha estat el següent: Alexis a la porteria: molt nerviós i dubitatiu arran de tot el partit. Lliteres, superat sempre pel seu rival; en Franco que ha tingut partits millors i un Fajardo desconegut com a defenses. Javi Maya com a pivot ho ha intentat en tot moment. En Torres banda dreta: primera part dolenta amb defensa i segona part bastant acceptable amb atac. Hèctor banda esquerra. Maya i Barrantes al centre de la mitja. En Maya avui no ha pogut, com ens té acostumats, a galvanitzar el joc de l'equip i el juvenil Barrantes tampoc ha trobat el seu lloc a dintre del camp. En punta: en Toni Serapio que ha jugat massa escorat a banda esquerra i en Ruedas que ho ha intentat fora èxit.
Cal dir, sols per pura estadística, que el Porto Cristo, després del matx d'avui porta quinze punts, sis d'ells, guanyats a l'Escolar. És que l'Escolar és massa solidari! Som veritablement una ONG! Per la meva, banal opinió, crec que un empat, vist el que s'ha vist avui al Figueral, haguera estat possiblement, el més just de tot. Però, com deia en Boskoff: esto es futbol...

La setmana que ve visitarem el complicat camp del Llubí. Papereta complicada i difícil. Malgrat el repte l'Escolar és capaç de fer el millor, però també, malauradament, el pitjor. Si no portam qualque cosa positiva, almanco, comprarem una mica de cassalla i un parell de pots de taperes envinagrades. El qui no es consola és perquè no vol...

Amics estimats tots quan sou: s'ha acabat el bròquil! Per avui trob que és més que suficient. Un altre dia més i, tal vegada, no ho sé tot pot a ser, millor.

Encantat per poder contar-vos aquests coverbos i vuits i nous que no lliguen futbolístics. Sempre a la vostra disposició!
Visca l'Escolar victoriós!

Biel Torres