Escolar 2 – Can Picafort 2
Benvingut siau estimats tots quan sou!
Partit corresponent a la vuitena jornada de lliga. Avui, gratament, podem dir que l’afició ha assistit amb un número major que a altres partits. Esperen que aquesta dinàmica no sigui una cosa passatgera i que l’augment d’aficionats sigui una realitat constant i perenne. Avui s’ha guardat un sentit minut de silenci amb memòria de’n Joan Vicenç, oncle den Joan Sard, que, malauradament, ha finit aquesta setmana. Vagin les més sentides condolences per la família del difunt.
Dolentíssima primera part la vista aquest horabaixa devers el Figueral. I dic dolentíssima perquè no vull ofendre ni ferir als actors participants. Podria titllar tranquil·lament aquests quaranta cinc primer minuts de catastròfics, apocalíptics, patibularis, infernals, horribles o atroces i, el més segur, que de totes les maneres, quedaria curt. Però no... em vull contenir i mossegar la llengua i optar per la prudència i la mesura. No és correcte fer llenya del arbre que cau. Però, és que avui, estimats lectors, jugaven contra el coer de la categoria. Sabem que la plantilla que tenim és la que és. També sabem que hi ha jugadors lesionats i d’altres que roseguen molèsties musculars. Que l’entrenador ho passa a més de metro per confeccionar un onze amb garanties. Sabem moltes de coses per no entrar dins d’una negativitat que no ens convé a cap preu.
No entenc, després de l’acceptable partit que jugarem dimarts passats, com podem sortir amb aquesta falta d’actitud tan evident i flagrant. Hem sortit del vestidors i abans de començar el partit ja perdíem. No poden guanyar partits fora córrer. No podem guanyar partits amb les ombres mortes. No podem guanyar el partit amb el cap baix i els braços amb gerra. No podem guanyar el partit amb aquests sistemes de joc tan conservadors. No podem guanyar partits amb aquest estat físic tan lamentable com el que exhibim. Dimarts sortírem valents, amb un 1-4-3-3, i avui hem tornat al conservadorisme pur i dur que no ens porta a cap banda. No poden sortir a jugar dins ca nostra amb un sol punta. Si volem que els jugadors siguin ambiciosos dins el camp, aquests, en primer lloc, han de veure ambició a la direcció de la banqueta. Evidentment pecam de conformisme i el conformisme ens dura, tot dret, a segona regional.
A la vuitena jornada de lliga tenim una pírrica victòria al nostre caseller de partits guanyats. Amb aquesta mitja que portam ara mateix, al final de lliga, farem trenta-tres escassos i rònecs punts. Amb aquests pocs punt serem els coers destacats de la categoria. Però, totes aquestes circumstàncies, les encobrim o les disfressem dient: això és el que hi ha...
I amb aquest maleït conformisme ja tenint la Seu plena d’ous i no podem anar en lloc. És evident i urgent que hem de canviar el xip i com més aviat millor. De seguir així, molt prest, l’equip entrarà dins una psicosi de negativitat. Quan un equip entra dins una caiguda lliure és molt mal de fer aturar aquesta dinàmica de negativitat.
A la primera part hem sortit: n’Alexis que per la meva opinió ha estat el millor del setze jugadors que avui han jugat. Molt segur en tots els aspectes ha aturat un dels dos penals que ens han xiulat i ha estat molt atent a totes les pilotes que guanyaven l’esquena a la nostra absent defensa. A la defensa Granados per la dreta, Martí i Lliteres per el centre i Pérez per l’esquerra, Sempre hem destacat a la defensa com la millor i més sòlida de les línies que tenim. Avui no! No sabem el perquè d’aquesta feblesa, descoordinació i mala col·locació dels nostres defenses. Com a pivots defensius Joan Sard i Javi Maya, ambdós recognoscibles amb defensa i el mateix a l’hora d’enllaçar i començar l’atac. A la línia de mitjos en Javi Barrantes a l’esquerra, en Fajardo al centre i n’Héctor a la dreta. Quan als dos juvenils, el que no poden fer, és jugar un partit de competició el dissabte i tornar a jugar un altre partit, més important si cap, el diumenge. Aquí, el coordinador ha fallat com un novell, permetent aquesta atzagaiada. Els equips de la pedrera, a més de formar jugadors, estan per assortir al primer equip. No podem demanar a aquests joves jugadors una despesa física tan important con significa jugar dos partits en vint-i-quatre hores. Avui la línia de mitjos ha esta la pitjor, i de molt, de tot l’equip. Me sap greu dir-ho, però és així, tal com sona... En punta, un desatès i solitari Serapio que ho ha intentat, però amb la falta d’ajudes i la falta de pilotes no ha pogut entrar, ni tan sols, en joc.
La primera part ha començat amb el fre de mà posat per part dels dos equips. Semblava més un partit de costellada o de fadrins contra casats que no un partit a on es jugaven els tres punts. Molt prest el Can Picafort, més fluix i més dolent que mai, ha imposat el seu minso futbol i, al minut nou, amb el beneplàcit de la nostra defensa, que s’ho miraven estàticament, ha marcat el zero a un. Ja tenim l’amut pel cap!
Molts poquets minuts després l’àrbitre, que ha sigut més dolent que carn de xinxa, ha xiulat el primer penal, de llibre, de l’horabaixa. Com ja he dit abans, Sant Alexis, tant de bo que l’aturat. Al minut trenta dos, a la treta de cantonada, dins d’un aldarull dins l’àrea petita de l’Escolar, l’àrbitre ha xiulat un molt discutit segon penal en contra de l’Escolar. Aquesta vegada n’Alexis no ha pogut fer res per evitar el zero a dos. Molt costeroses es posaven les coses per un Escolar que no en volia de cap de les maneres. Els espectadors asseguts a la graderia estaven esperançats de marcar un gol abans del descans. Però no... molta de sort hem tingut de no encaixar un tercer gol. Cal dir que sobre la mitja hora de joc en Javi Maya s’ha lesionat a un genoll i, ha tingut que abandonar el rectangle de joc, coixejant. L’ha substituït, amb més pena que glòria, n’Abdulai II. Érem pocs i l’avia ha parit! Dins un fora fi de despropòsits per part de l’Escolar ha acabat la primera part.
Els espectadors asseguts a sobre del rostit ciment no donaven crèdit al succeït a aquesta infumable primera part. Crec, fora por a equivocar-me, que aquesta primera part ha estat la més dolenta amb els cinc anys que port fent la crònica. S’han vists jugadors que escalfaven, jugadors que no han pogut jugar d’inici per les seves molèsties o perquè no han pogut entrenar de tota la setmana per malaltia. Dins d’una mar de dubtes no sabíem si hi hauria un canvi amb el sistema de joc inicial o sortirien amb el mateix menfotisme que a la primera part. Es coneix que al descans l’entrenador, tret de polleguera, ha esmentat la plana i llegit la cartilla, a tot l’equip.
Hem sortit amb un valent i estrany 1-3-5-2. En Torres s’ha situat a banda dreta i n’Edu Flaquer al centra de la mitja. L’actitud de l’equip ha canviat un 100% i s’ha sortit amb més renys per capgirar un marcador que semblava molt advers. Ja de tot d’una em pogut observar moltes de ganes i un canvi de joc radical. Arribaven en més solvència i perill a la porteria Picafortera. Ha sigut en Toniet Serapio a una jugada d’àrea que ha marejat al seu marcador fins que aquest l’ha tomat de forma inadequada. L’àrbitre ha xiulat el tercer penal de l’horabaixa i el primer a favor de l’Escolar. En Serapio, molt segur, ha enganat al porter taronja marcant un esperançador un a dos.
L’Escolar semblava l’exèrcit del Cid Campeador a la reconquesta de València. Anava a per més. Malgrat la seva gosadia atacant patia inconnexos contraatacs que feia perillar un futur empat. En una altre jugada, més clara que la primera, l’àrbitre, insegur d’ell mateix, ha xiulat el segon penal a favor de l’Escolar i el quart del horabaixa. Aqueta circumstància s’ha veu molt poques de vegades. El cavallet de bastos ha tornat a enganar ha l’eixelebrat porter del Can Picafort. El dos a dos estava consumit i encara faltaven quinze minuts per acabar el partit. L’entrenador ha donat sortida a n’Abdulai I per donar una mica més de seguretat i consistència a la nostra defensa de tres. El jove Lliteres ja ho havia donat tot. I no només en Lliteres, sinó que tot l’equip de l’Escolar ha donat la sensació que havia acabat, un partit més, la benzina. El partit ha entrat dins un episodi d’estires i arronses on, qualsevol dels dos equips hagués pogut marcat qualque gol més, doncs, les oportunitats han sigut prou clares per les dues bandes.
En quatre minuts de descompte, l’àrbitre, molt xerec, ha xiulat el final d’un partit on, el respectable ha patit nervis de valent. En conseqüència, un empat que dels mals és el menor. Un empat que serveix de molt poca cosa; sols per enfonsar-nos una mica més als llocs coers de la classificació. Diumenge que ve jugarem dins el camp d’un sempre impredictible Pòrtol. Tan de bo l’entrenador de l’Escolar disposi de tots els efectius per afrontar aquest partit amb un mínim de garanties. Ens fa falta una victòria com el menjar un bon plat de calent. El crèdit que teníem ja està esgotat, o guanyem, o assolirem l’etiqueta d’equip condemnat a un segur descens. Queden trenta jornades per disputar, noranta punts en joc, al·lots, equip, entrenador això depèn, única i exclusivament de vosaltres. L’afició està amb tots vosaltres.
Estimats llegidors tots quan sou, que passeu una agradable setmana de tardor!
Visca l’Escolar!
Biel Torres
